Dolors & Emigdi, duet tortosí

Temps ha hi havia el Duo Dinámico; ara, a Tor­tosa, es con­fi­gura el duet cata­la­nista for­mat per Dolors Que­ralt, dona d'empenta con­ver­gent, regi­dora de Cul­tura a l'enti­tat muni­ci­pal des­cen­tra­lit­zada de Jesús i pre­si­denta d'Òmnium Cul­tu­ral a les Ter­res de l'Ebre, i per Emigdi Subi­rats, de Cam­predó, filòleg, pro­fes­sor i escrip­tor, i repu­bli­ca­not que no li aneu amb cata­plas­mes auto­no­mis­tes.

El cas és que el pas­sat Onze de Setem­bre –avui fa un mes– van pas­se­jar-se per aques­tes ter­res flu­vi­als (Tor­tosa, Pinell i Tivenys), escam­pant la bona nova del neces­sari res­sor­gi­ment català. La nit ante­rior a la Diada, entre una llarga pro­cessó de tor­xes fla­me­jants d'espe­rança, els vaig veure bai­xar del cas­tell de la Suda al cen­tre tor­tosí, vora el riu, on es pro­nun­ci­a­ren infla­mats dis­cur­sos i Els sega­dors res­so­na­ren, no encara amb la força sufi­ci­ent.

L'endemà, amb l'Ajun­ta­ment ves­tit de gala, Dolors Que­ralt, amb la con­ferència Sub­jec­tes de la nos­tra història, va pro­nun­ciar un d'aquells par­la­ments que es fan escol­tar. Al seu cos­tat, l'alcalde, Fer­ran Bel, cap de la seva corda política, se l'anava mirant, com volent dir: “Molt bé, xiqueta!”, però atent, pot­ser també, que no es deixés empor­tar per la fla­ma­rada ver­bal del repu­bli­ca­not de Cam­predó.

I és que aquest xic porta una com­bustió interna de con­si­de­ració. Ja dic: l'Onze de Setem­bre, després de l'acte ins­ti­tu­ci­o­nal (amb uns més solem­nes Sega­dors, amb la banda muni­ci­pal tor­to­sina), Dolors i Emigdi, com nous pre­di­ca­dors mer­ce­da­ris, van ron­dar pel Pinell de Brai, a la Terra Alta, i per Tivenys, al Baix Ebre, esti­mu­lant el per­so­nal perquè, com a mínim, es fes soci d'Òmnium Cul­tu­ral, amb la intenció d'enfor­tir, a l'Ebre, el lema tri­ni­tari de “Llen­gua, Cul­tura i País”, que així és com ho van dis­se­nyar els pares fun­da­dors, ara fa cin­quanta anys.

Entre el jovent que feia ore­lles com pàmpols i algu­nes iaies repu­bli­ca­nes, que n'havien vist de tots els colors, me'ls escol­tava, pen­sant: “No tot està per­dut”. La Dolors té una potent capa­ci­tat de con­vicció con­vec­tiva, i l'Emigdi remata la faena (que diuen aquí) amb unes sínte­sis històriques (de Guifré el Pelut a l'Esta­tut d'ara) que em van recor­dar les que feia, en els temps que hi veia, en Josep M. Ainaud de Lasarte. Tots dos sense cap paper davant, mirant els ulls de la gent, dis­po­sant de memòria pro­di­gi­osa. Aquest duet tor­tosí, si no ho espat­lla ningú, té corda per davant.