Ai, els nostres diners!

Un dels efec­tes més imme­di­ats d'aquesta crisi econòmica uni­ver­sal ha estat l'empo­bri­ment de les nos­tres but­xa­ques, sigui per la con­ge­lació de pen­si­ons, els rea­jus­ta­ments sala­ri­als, els aco­mi­a­da­ments, les impla­ca­bles reta­lla­des en sani­tat, edu­cació, obres públi­ques o l'aug­ment del preu d'alguns ser­veis bàsics, sigui per les falli­des bancàries i altres catastròfics dal­ta­bai­xos. I això ho ente­nem a la per­fecció, perquè és fàcil d'enten­dre que d'allí on no n'hi ha, no en pot rajar. Ara bé, enten­dre'n el perquè ja és una altra història. Lle­gint els dia­ris i mirant els infor­ma­tius de les tele­vi­si­ons només ens assa­ben­tem de reu­ni­ons, mani­fes­ta­ci­ons, tro­ba­des d'alt nivell, puja­des i cai­gu­des de les bor­ses, per­cen­tat­ges de les pri­mes de risc, apunts sobre els deu­tes sobi­rans i abraçades i petons entre Angela Merkel i Nico­las Sarkozy després de la refun­dació de la Unió Euro­pea. Con­tem­plem com el futur cap del govern espa­nyol mira d'enten­dre's amb els agents soci­als i patro­nals i amb els socis euro­peus, i com el senyor Artur Mas explica que pot­ser sí pac­tarà amb el PP sense menys­te­nir altres for­ces polítiques molt menys bla­ves, o que el pacte fis­cal serà un dels seus cavalls de bata­lla, o insi­nua coses que sem­blen del tot impro­ba­bles. Però de car­tes sobre la taula, ni una. Del bati­bull de notícies sobre eco­no­mia que rebem un dia sí i l'altre també, costa molt treure'n l'aigua clara, perquè ningú, fins aquest moment, ha cons­truït amb parau­les clares i ente­ne­do­res, i xifres creïbles, un dis­curs con­cret, precís i con­vin­cent del qual es puguin extreure con­clu­si­ons, si no satis­factòries, sí almenys objec­ti­ves.

Aquests dar­rers dies, els por­ta­veus del PP s'afa­nyen a pro­me­tre més rigor i menys osten­tació en els bene­fi­cis inhe­rents als alts càrrecs, cot­xes ofi­ci­als, tibe­ris, plu­sos per això i per allò altre... Per pro­me­tre, que no que­din, que després ja ho veu­rem. Men­tre això succeïa, ahir mateix va sal­tar la notícia que la coo­pe­ra­tiva agrícola de l'Aldea, al Baix Ebre, pre­sen­tarà con­curs de cre­di­tors en haver que­dat sense liqui­di­tat la seva secció de crèdit. Això sig­ni­fica que més de 3.000 impo­si­tors, gai­rebé tots ells veïns de la loca­li­tat, majo­ritària­ment page­sos i jubi­lats, no poden, ara mateix, dis­po­sar dels seus diners. És com si algú de nosal­tres volgués reti­rar uns quants euros d'un cai­xer automàtic i a la pan­ta­lla hi apa­regués aquest avís: “Foteu-vos, hem aca­bat els quar­tos!”