Reflexions de “temporada”

Ara que s'acosta el 8 de març i tor­na­rem a recor­dar els drets de la dona durant uns dies, em plau citar Mon­tes­quieu, que en el seu lli­bre L'espe­rit de les lleis uti­litza un terme que sem­pre m'ha cri­dat l'atenció i que m'ha fet refle­xi­o­nar llar­ga­ment: el comerç dolç. Més enllà d'altres con­si­de­ra­ci­ons, el que m'interessa comen­tar en aquest arti­cle és aquest con­cepte de dolçor apli­cat a l'eco­no­mia, que, sim­pli­fi­cant molt, apel·la a la pro­moció d'un model de soci­e­tat sense coac­ci­ons, opressió ni bru­ta­li­tat i més aviat carac­te­rit­zat per la sere­ni­tat i l'ama­bi­li­tat com a for­mes gene­ra­lit­za­des de soci­a­bi­li­tat.

Men­tre escric aquest arti­cle, també pre­paro una inter­venció en una reunió inter­na­ci­o­nal de dones rec­to­res d'uni­ver­si­tat (ja se sap: sóc dona i, per tant, ja em va bé fer diver­ses coses a la vegada). En aquesta inter­venció vull ana­lit­zar les dades dis­po­ni­bles sobre la situ­ació de la dona a la uni­ver­si­tat (per cert, escan­da­lo­ses), no sola­ment des d'un punt de vista essen­ci­al­ment quan­ti­ta­tiu sinó també qua­li­ta­tiu, que fins i tot em pre­o­cupa més. Estic pre­o­cu­pada inten­tant tro­bar l'expli­cació d'una situ­ació de molta desi­gual­tat i la busco en els valors. Per això he tor­nat a pen­sar en Mon­tes­quieu i la seva citació, que no anava adreçada a les dones, pre­ci­sa­ment, però que pot­ser podria des­criure cap on hauríem d'adreçar els esforços si és que real­ment volem dei­xar una empremta amb la nos­tra actu­ació pública i pri­vada que defi­neixi una deter­mi­nada manera de fer. Parlo d'una acti­tud més que no pas d'un pro­grama.

Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal fa una crida perquè les dones par­ti­ci­pem més en la recons­trucció dels lli­gams tren­cats en les situ­a­ci­ons de post­con­flicte, pre­ci­sa­ment perquè ges­ti­o­nem millor sen­ti­ments de com­passió, soli­da­ri­tat, diàleg i trans­for­mació, i ho fem –n'estic con­vençuda– perquè el nos­tre con­cepte d'èxit no té gaire a veure amb el fet d'osten­tar el poder sinó amb el de ser capa­ces de col·labo­rar, com­par­tir o con­ci­liar, en el sen­tit més ampli de la paraula.

M'és difícil expres­sar en parau­les el que vull dir, tot i que ho he vis­cut. Fa alguns anys vaig assis­tir a una de les tro­ba­des orga­nit­za­des per l'exvi­ce­pre­si­denta Fernández de la Vega: Dones per un Món Millor. Vaig que­dar molt impac­tada per la sen­sació de tro­bar-me en debats entre un miler de dones de totes les naci­o­na­li­tats, cul­tu­res, ide­o­lo­gies i cre­en­ces i, con­tra el que els tòpics ens han fet creure, que on hi ha més de qua­tre dones reu­ni­des hi ha bara­lles i crits, vaig escol­tar mol­tes opi­ni­ons diver­gents, però no vaig sen­tir cap sen­sació d'agres­si­vi­tat ni de lluita per sor­tir a la foto (totes vàrem sor­tir a la foto) i mai, mai, no havia vist tanta gent abraçant-se.

Durant molts anys hem rei­vin­di­cat la diferència i pos­si­ble­ment ens hem equi­vo­cat. Segu­ra­ment hauríem hagut de llui­tar per la igual­tat però defen­sant la nos­tra manera d'enten­dre el món com a dones. M'explico. Des del meu punt de vista, igual­tat no vol dir necessària­ment llui­tar per anar a la guerra, perquè ells hi poden anar, sinó tenir prou influència i poder per poder-la evi­tar. També des del meu punt de vista, igual­tat vol dir poder crear un nou tipus de cul­tura basada en les nos­tres experiències que ens per­meti trans­for­mar la soci­e­tat i crear noves for­mes de lli­ber­tat. Per a mi igual­tat no vol dir quo­tes.

I arri­bats a aquest punt, em plau recor­dar les parau­les del meu admi­rat
poeta Louis Ara­gon: “El futur de l'home és la dona.” Que així sigui, perquè voldrà dir que final­ment serem iguals.