La responsabilitat social

Cada dia es publi­quen dot­ze­nes de tre­balls científics, però només aquells que sig­ni­fi­quen un avenç con­si­de­ra­ble en un camp que generi interès, curi­o­si­tat o pre­o­cu­pació reben cober­tura mediàtica. Aquesta cober­tura és indis­pen­sa­ble perquè la soci­e­tat par­ti­cipi d'aquests des­co­bri­ments, i implica el reco­nei­xe­ment públic dels inves­ti­ga­dors. Aquest reco­nei­xe­ment, al seu torn, incre­menta llur pres­tigi pro­fes­si­o­nal, la qual cosa afa­vo­reix l'obtenció de recur­sos per pros­se­guir la recerca i pro­gres­sar pro­fes­si­o­nal­ment, un aspecte impor­tant en un món de recur­sos limi­tats que pro­mou la com­pe­ti­ti­vi­tat.

Aquesta com­pe­ti­ti­vi­tat fa que hom intenti des­ta­car, per exem­ple incor­po­rant fra­ses impac­tants als arti­cles que mag­ni­fi­quin la importància o apli­ca­bi­li­tat del tre­ball, sense caure en la fal­se­dat. I també, com acaba d'ana­lit­zar un tre­ball publi­cat a Nature, fa que sovint els inves­ti­ga­dors joves se sen­tin pres­si­o­nats a citar arti­cles super­flus dels sèniors, atès que la trans­cendència d'un tre­ball es mesura pel nom­bre de cites. Per què esmento tot això? Doncs perquè a vega­des hi ha científics que van un pas més enllà i tras­pas­sen clara­ment la fone­dissa línia ver­me­lla que separa la lícita com­pe­ti­ti­vi­tat de la irres­pon­sa­bi­li­tat, i apro­fi­ten el poten­cial impacte de les seves tro­ba­lles per comu­ni­car els resul­tats de manera clara­ment exa­ge­rada o esbi­ai­xada, un fet que con­tri­bu­eix a gene­rar des­con­fiança i mal­met la cre­di­bi­li­tat de la recerca. Dar­re­ra­ment n'hem tin­gut dos exem­ples.

Fa un mes un científic holandès va fer públic que el seu grup i un dels EUA havien mutat el virus de la grip aviar i havien obtin­gut una vari­ant que, a diferència de la sil­ves­tre, s'enco­mana entre per­so­nes a través de l'aire. Aquest fet, sumat al fet que la seva mor­ta­li­tat és pro­pera al 50%, va encen­dre les alar­mes de segu­re­tat biològica i va donar argu­ments als abo­nats a les teo­ries de la cons­pi­ració, que hi van veure un intent de les com­pa­nyies far­macèuti­ques de man­te­nir els estocs de vacu­nes i fins i tot de voler escam­par la malal­tia. L'objec­tiu d'aquest tre­ball, però, no era gene­rar aquesta mutació con­creta, sinó ana­lit­zar sis­temàtica­ment totes les muta­ci­ons que de forma natu­ral es puguin pro­duir en aquest virus per poder-nos-hi anti­ci­par. En van obte­nir diver­ses de gran interès científic i mèdic, però aquest inves­ti­ga­dor, cone­gut dins el seu camp per les seves ànsies de pro­ta­go­nisme, va comu­ni­car i remar­car a la premsa aquesta mutació sense seguir els camins científics esta­blerts, que hau­rien permès rea­lit­zar totes les com­pro­va­ci­ons opor­tu­nes i, sense fal­tar a la veri­tat, expli­car de forma més glo­bal la importància d'aquest pro­jecte.

També fa unes set­ma­nes es van comu­ni­car a la premsa els resul­tats pre­li­mi­nars d'un expe­ri­ment que apa­rent­ment demos­trava que els neu­trins viat­gen més ràpida­ment que la llum, la qual cosa hau­ria qüesti­o­nat alguns aspec­tes de la teo­ria de la rela­ti­vi­tat d'Ein­stein. Es van omplir mol­tes pàgines i molts minuts de ràdio i tele­visió, però fa uns dies es va veure que aquesta mesura era errònia, deguda sim­ple­ment a una con­nexió defec­tu­osa entre dos cables. Alguns dels inves­ti­ga­dors van pre­fe­rir avançar la comu­ni­cació abans d'haver fet totes les com­pro­va­ci­ons i rèpli­ques que el mètode científic reque­reix, per apun­tar-se a l'efímer carro de la fama. La pre­gunta, en ambdós casos, és clara. No podrien haver seguit els camins pro­pis de la recerca científica abans de comu­ni­car-ho a la premsa, de forma esbi­ai­xada i exa­ge­rada? Els científics tenim una res­pon­sa­bi­li­tat social amb la recerca que fem, i també amb la manera com la comu­ni­quem.