“Canela fina”

El nom fa la cosa? De vega­des sí i d'altres, afor­tu­na­da­ment, no. Quan obser­vem amb atenció el nom d'alguns res­tau­rants sen­tim la neces­si­tat d'ima­gi­nar quina mena de pri­mat hi ha al dar­rere d'aques­tes idees de bom­ber. Bate­jats amb noms com El kiki ràpid, Titi­ti­nyam o La gamba ale­gre, aquests res­tau­rants no són ni espais des­ti­nats a la còpula veloç, ni recin­tes trans­for­mats en llars d'infants que tot just apre­nen a gar­lar ono­ma­to­pei­ca­ment, ni indrets sur­re­a­lis­tes que home­nat­gen els bes­ti­a­ris. També alguns bars apos­ten per noms pre­sump­ta­ment ocur­rents que pro­vo­quen la ria­lleta fàcil o la migra­nya: el Bar Bitu­riks, la Tasca Gao o la cafe­te­ria Missa de 12, per citar-ne només alguns exem­ples. En con­seqüència, i pre­ci­sa­ment perquè algú no ha tin­gut el cer­vell en punt mort a l'hora d'enlai­rar un negoci i de triar-ne un nom ade­quat, hem de cele­brar l'ober­tura d'una botiga com és Canela fina. Sí, d'acord, l'expressió conté un bar­ba­risme, però no em nega­ran que fa goig i que, de fet, el dis­pen­sa­rem per la lògica: aquí el nom sí que fa la cosa.

Canela fina indica que algú o alguna cosa té molta qua­li­tat –en el seu sen­tit més ele­gant i deli­cat. La canye­lla, ho sabem, és una espècia de color ver­mellós gro­guenc, molt aromàtica i amb un sabor dolcíssim. Vio­leta i Ana­bel també ho saben, i per això han obert una botiga de roba al Barri Vell de Girona. No s'espe­rin una indu­mentària banal i ordinària fàcil d'enca­se­llar en qual­se­vol estil estig­ma­tit­zat; no hi cer­quin, tam­poc, unes parets sòrdi­des i blan­ques, uns penja-robes medi­o­cres i atro­ti­nats, ni uns colors llam­pants a les peces. Elles són ori­gi­nals, essen­ci­als i direc­tes: la seva botiga té el nom que té, i això sig­ni­fica que tots i cadas­cun dels detalls res­po­nen a aquesta idea d'ela­bo­ració: rose­tes, empro­va­dors que fan l'efecte dels tea­trets de joguina, sofàs rococó, tau­les de te, fer­malls exqui­sits. Entrar-hi vol dir volar a la punta fran­cesa del segle XIX, a les bos­ses de cuir italià, a la sere­ni­tat dels tons pas­tel i a la màgia dels com­ple­ments de vellut. Ves­tir nines no és un joc de cri­a­tu­res.