Fins al mar

L'any 1972, els arqui­tec­tes Robert Ven­turi, Denise Scott Brown i Ste­ven Ize­nour van teo­rit­zar la funció visual de l'arqui­tec­tura con­tem­porània al lli­bre Lear­ning from Las Vegas. Per aquests arqui­tec­tes, el car­rer prin­ci­pal o Strip de Las Vegas és l'expressió màxima del fet que les nos­tres ciu­tats ja no són fetes per pas­se­jar-hi sinó per veure-les a través de la fines­tra del cotxe o de la imatge fotogràfica. A Las Vegas la majo­ria d'edi­fi­cis són genèrics i avor­rits; en canvi, les tan­ques publi­citàries i els car­tells deco­ra­tius dels casi­nos i els hotels són l'autèntica joia arqui­tectònica d'aque­lla ciu­tat, l'ele­ment que orga­nitza l'espai urbà. Per això, la lliçó que Ven­turi, Scott Brown i Ize­nour van apren­dre de Las Vegas és que l'arqui­tec­tura i la ciu­tat con­tem­porànies ja no estan deter­mi­na­des per les fun­ci­ons pràcti­ques o per les carac­terísti­ques del ter­ri­tori, sinó per la neces­si­tat de pro­duir ico­nes visu­als que siguin fàcil­ment iden­ti­fi­ca­bles.

Ven­turi, Scott Brown i Ize­nour també van obser­var que una altra manera de crear aquesta funció esce­nogràfica és a través de la forma dels edi­fi­cis. Així, els casi­nos en forma de tem­ple romà, de piràmide egípcia o de palau ori­en­tal de Las Vegas són un altre exem­ple extrem del fet que actu­al­ment la funció primària de l'arqui­tec­tura és dis­se­nyar sig­nes visu­als i el que es poden ano­me­nar escul­tu­res arqui­tectòniques.

A Las Vegas, però, hi ha hagut un canvi impor­tant des que hi van anar Ven­turi, Scott Brown i Ize­nour. Avui l'ele­ment cen­tral de la ciu­tat són els edi­fi­cis temàtics que no només repro­du­ei­xen els gra­ta­cels de Nova York, la torre Eif­fel o, com el Vene­tian de Shel­don Adel­son, els canals de Venècia, sinó que, a més, s'han con­ver­tit en macro­com­ple­xos on hi ha de tot: casi­nos, hotels, res­tau­rants, boti­gues, tea­tres, cine­mes, etc. Al Vene­tian d'Adel­son, fins i tot hi van fer un museu Gug­gen­heim, dis­se­nyat per Rem Kool­haas, que després van haver de tan­car. Per això, l'acti­vi­tat més típica de Las Vegas ja no és anar en cotxe per l'Strip i con­tem­plar el fes­ti­val de car­tells i llums de neó que se suc­ce­ei­xen, sinó més aviat tan­car-se en un edi­fici temàtic i satis­fer tots els desit­jos ima­gi­na­bles en aquells espais que no s'inte­gren a la ciu­tat sinó que jus­ta­ment aspi­ren a subs­ti­tuir-la.

La nove­tat d'aquests edi­fi­cis és que creen l'esce­no­gra­fia d'un espai local. Encara que les repro­duc­ci­ons de Venècia, Nova York o París siguin ridícules, els nous cen­tres temàtics mos­tren la tendència domi­nant que ha con­ver­tit allò local en un valor desit­ja­ble. Aquest èmfasi en el lloc és, natu­ral­ment, una manera de com­pen­sar l'autèntica rea­li­tat traumàtica dels nos­tres dies, que és el des­ar­re­la­ment i la mobi­li­tat cons­tants de la glo­ba­lit­zació.

Però l'essència d'allò local viatja per­fec­ta­ment com a mer­ca­de­ria glo­bal, i la prova és que Adel­son també ha cons­truït el Vene­tian Macao a la Xina, que és el casino més gran del món i que és una imi­tació de la imi­tació de Venècia a Las Vegas. Ara el pro­jecte de fer un Euro­ve­gas a Cata­lu­nya ins­pi­rat en l'arqui­tec­tura de Gaudí pot afe­gir un altre gir a aquesta espi­ral d'imi­ta­ci­ons, perquè pot­ser es crearà una imi­tació de Gaudí just al cos­tat de les seves obres reals. En aquest cas, és pro­ba­ble que la indústria de Gaudí a Bar­ce­lona se'n res­senti, perquè l'Euro­ve­gas farà obres de Gaudí més espec­ta­cu­lars i més pin­to­res­ques que les que tenim ara. Però la com­petència sem­pre és posi­tiva, i pot­ser aquesta serà la manera que els de la Sagrada Família s'espa­vi­lin i es plan­te­gin de fer el pro­jecte genial que una vegada va pro­po­sar Joan de Sagarra quan va dir: “Jo la Sagrada Família la faria arri­bar fins al mar.”