El rei i els elefants

L'ani­mal, amb un sisè sen­tit pre­sentí el perill. Aixecà el cap i estengué les seves amples ore­lles per escol­tar millor qual­se­vol soroll en la vege­tació que l'envol­tava. També estirà la trompa inten­tant per­ce­bre qual­se­vol olor estra­nya o des­co­ne­guda i escrutà amb els ulls ben oberts la fondària verda de l'entorn. I fou lla­vors quan va per­ce­bre aque­lla figura ridícula, un ani­mal esca­nyo­lit sobre dos potes que el mirava fixa­ment amb una mena de branca que apun­tava al seu cap. Fou la seva dar­rera visió i amb prou fei­nes tingué temps de sen­tir aquell espe­tec sec que, des dels seus més de tres metres d'alçada, el va fer caure a plom sobre les qua­tre potes, grui­xu­des i prou for­tes per supor­tar les cinc tones de pes que havia asso­lit als seus trenta anys d'edat. Llançà un bra­mul de des­es­pe­ració i angoixa i abaté el cap de cos­tat. Sobre­sor­tien els pode­ro­sos ullals blancs que ja mai més no tor­na­ria a lluir.

Aquest és, sens dubte, un espec­ta­cle digne d'un rei i jus­ti­fica, també sens dubte, que els diners dels con­tri­bu­ents ser­vei­xin per com­plaure tan digna i excelsa per­so­na­li­tat capaç de rea­lit­zar ges­tes com aquesta. No ho fa per neces­si­tat, ni per satis­fer la fam, això queda per a la plebs. No, només ho fa per esport i ja se sap que l'esport és bo per a la salut del cos i tem­pera l'espe­rit. On tro­baríem un rei millor i més capa­ci­tat que un que s'ha for­jat en la caça d'ani­mals sal­vat­ges. Cóm n'hauríem d'estar de com­pla­guts que sa Majes­tat tin­gui el detall de viat­jar fins a Botswana per dur a terme pro­e­ses que per­du­ra­ran en la memòria pel temps dels temps.

Pot­ser ha arri­bat el moment de dir prou, perquè això ja passa de mida. Just quan com­me­mo­ra­ven el vui­tanta-unè ani­ver­sari de la pro­cla­mació de la Segona República ens assa­ben­tem que el rei, que no tenia millor cosa a fer mal­grat la crisi econòmica que està caient, es trenca el maluc caçant ele­fants a Botswana. Amb inde­pendència de la pre­sumpció d'innocència, la imatge de la família reial està tocada pel cas Urdan­ga­rin –on, segons els e-mails dipo­si­tats per l'exsoci del duc con­sort de Palma en el jut­jat de la ciu­tat, podria aca­bar invo­lu­crat Joan Car­les I– i per les fri­vo­li­tats del monarca. Les cone­gu­des i les intuïdes. És veri­tat que “la per­sona [del rei] no està sub­jecta a res­pon­sa­bi­li­tat” (Cons­ti­tució espa­nyola, 56.3), però, lla­vors, quin sen­tit té un rei irres­pon­sa­ble? I si dels “actes seran res­pon­sa­bles les per­so­nes que el refe­ren­din” (64.2), per què Mari­ano Rajoy no té res a dir sobre el viatge a Botswana a càrrec de l'erari públic? O dóna expli­ca­ci­ons –difícils de jus­ti­fi­car– o dimi­teix.

La monar­quia s'ha con­ver­tit en un ana­cro­nisme històric que casa mala­ment amb l'Estat de dret i democràtic. La igual­tat de tots els ciu­ta­dans davant la llei es trenca amb la irres­pon­sa­bi­li­tat reial. Apun­tem, de pas­sada, que la llei orgànica que, segons la Cons­ti­tució, hau­ria de regu­lar la ins­ti­tució del cap de l'Estat (fun­ci­ons del príncep hereu, relació amb el Congrés de Dipu­tats...) no s'ha desen­vo­lu­pat mai. I, des de Cata­lu­nya estant, quin sen­tit té man­te­nir una monar­quia que és hereva de la que fa tres-cents anys ens va arra­bas­sar drets i ins­ti­tu­ci­ons i que avui no té capa­ci­tat legal per cor­re­gir la situ­ació de dese­qui­li­bri pres­su­pos­tari que patei­xen els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya? És clar que en el fons tot és el mateix i va a parar al mateix lloc: amb aquesta Espa­nya fa temps que l'encaix de Cata­lu­nya no és pos­si­ble i són cada cop més els que pen­sen que tot ani­ria millor amb una República Cata­lana, com va pro­cla­mar Macià el 14 d'abril del 1931.