Maragall a casa

Puja i baixa la borsa, els espe­cu­la­dors fan comp­tes i els governs ajus­ta­ments. Ven­turós el lec­tor que ha superat els entre­bancs de les inqui­e­tants notícies d'avui, les de cada dia, i ha arri­bat –pot­ser mare­jat i exhaust– a l'últim racó del diari. La incer­tesa és gene­ral. La natura, però, segueix les coses dels homes amb l'habi­tual indi­ferència geològica i ens regala, pun­tual, una altra pri­ma­vera. Arreu al camp torna a haver-hi ver­mell de rose­lles amb l'esclat de color que recorda les gal­tes ence­ses de les noies (Papas­seit). I sem­bla que algú ha fet cas de la pregària de Fages perquè sem­bla que sí, que a l'Empordà o a la Segarra ens ha estat donat el verd exacte al nos­tre prat i el blat ten­dre fa ona­des suaus als camps pri­ma­ve­rals... Torna el pro­digi. Podem dema­nar més? El lec­tor m'excu­sarà aquest moment d'exal­tació. Són coses de la gent gran. Els poe­tes romàntics eren els més donats a tro­bar con­sol en la natura. El nos­tre Joan Mara­gall, sense anar més lluny, va ser un dels que va crear –amb Ver­da­guer– la topo­gra­fia literària d'aquest país. Encara es pot veure Mara­gall a casa, un espec­ta­cle que s'ha empes­cat el pro­fes­sor Jaumà, ara ja jubi­lat. Una perla de petit for­mat que es repre­senta al men­ja­dor de la casa-arxiu del poeta, a tocar la plaça Molina, a la casa de Sant Ger­vasi des d'on els Mara­gall veien el mar i veien com crei­xia Bar­ce­lona. Jep Bar­celó encarna un creïble Mara­gall que explica la seva vida i les seves visi­ons i deixa anar alguns ver­sos memo­ra­bles. Des­co­brim un home cla­vat entre dos segles que va mal­dar ende­ba­des per crear la consciència d'una classe social (la bur­ge­sia cata­lana) i que com tots els que cons­tru­ei­xen ponts va que­dar engo­lit per la ven­tada de la història. Èxit i fracàs, exal­tació i depressió, la febre de l'or i la ruïna. Els temps que cor­ren pro­jec­ten una llum ines­pe­rada sobre la figura de don Joan i les seves angoi­xes. Al Cant espi­ri­tual el poeta del pai­satge posa la natura a l'altar més sagrat i s'encara al Cre­a­dor: “Què més ens podreu dar en una altra vida?” En aquesta pri­ma­vera que ens envolta la pre­gunta res­sona amb força.