Bankia

Poques vega­des sis lle­tres tenen la capa­ci­tat de sin­te­tit­zar tan bé el con­junt de des­propòsits, d'irres­pon­sa­bi­li­tats i de gestió mal­des­tra d'una ins­ti­tució finan­cera. Bankia és una icona difícil d'emu­lar i una escola de màrque­ting per a exe­cu­tius sense escrúpols. Bankia és això i molt més. Insu­pe­ra­ble. I si no facin la prova, Bankia és:

La història de l'ambició d'una diri­gent política capaç d'ama­gar els números ver­mells de la comu­ni­tat que admi­nis­tra alhora que pre­senta la seva gestió com a modèlica i exem­ple per a d'altres comu­ni­tats que mal­ba­ra­ten els recur­sos. La història d'una ambició política que ali­menta llui­tes caïnites dins del par­tit con­ser­va­dor espa­nyol. La història tràgica d'un pre­si­dent incapaç d'enca­rar l'entre­llat que s'amaga a l'inte­rior d'un mons­tre finan­cer vir­tual que amenaça amb des­truir la poca cre­di­bi­li­tat que li resta al sis­tema finan­cer espa­nyol i que ha acon­se­guit ele­var la prima de risc als nivells més alts des que s'implantà l'euro. El pre­si­dent en qüestió muda de color i no troba parau­les per expli­car els des­propòsits d'una enti­tat ges­ti­o­nada pels seus com­panys, no pas amics, de par­tit.

Una màquina voraç que tri­tura els recur­sos de l'Estat i els impos­tos dels ciu­ta­dans per sumir-los en un pou sense fons, fins ara de 23.500 mili­ons d'euros, men­tre els exe­cu­tius de l'enti­tat cobren sous obs­cens i liqui­da­ci­ons immo­rals (Aure­lio Izqui­erdo té dret a una indem­nit­zació de 14 mili­ons d'euros) alhora que, en nom de l'aus­te­ri­tat i la reducció del dèficit, cal reta­llar en sani­tat, edu­cació, pres­ta­ci­ons soci­als... I, això sí, Mari­ano Rajoy es nega a obrir una comissió par­la­mentària per esbri­nar les res­pon­sa­bi­li­tats del frau finan­cer més gran de la història recent i el minis­tre d'Eco­no­mia, Luis de Guin­dos, car­rega con­tra el gover­na­dor del Banc d'Espa­nya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que va dimi­tir dimarts, per no haver sabut ges­ti­o­nar la crisi pro­vo­cada pel geni de l'eco­no­mia dels governs de José María Aznar, Rodrigo Rato.

L'exem­ple més clar de la inter­re­lació entre política –d'interes­sos par­ti­dis­tes més aviat– i el món de les finan­ces –dels interes­sos per­so­nals des­me­su­rats– i, ai!, de la cor­rupció i el pelo­tazo immo­bi­li­ari. Ja saben, ges­ti­ons comu­nitàries exem­plars: València, Madrid, Bale­ars...

I poden seguir vostès matei­xos perquè Bankia dóna per a això i molt més. En tot cas, dues obser­va­ci­ons finals. D'una banda, dar­rere Bankia batega la con­cepció patri­mo­nial de l'Estat de la dreta espa­nyola. El cor­tijo és seu i la resta som peons. Per això no els cal, ni volen, donar expli­ca­ci­ons. Només fal­ta­ria! I, si, arri­bat el cas, alguns peons volen ges­ti­o­nar la porció de ter­res que con­reen o els maso­vers volen posar par­ci­al­ment el mas al ser­vei de les neces­si­tats dels tre­ba­lla­dors, lla­vors, en èpoques civi­lit­za­des, apel·len al descrèdit i la paràlisi de les ins­ti­tu­ci­ons. En èpoques menys civi­lit­za­des apel·laven al cop d'Estat. D'altra banda, Bankia és només la punta de l'ice­berg d'altres dis­bau­xes: vacan­ces del pre­si­dent del Tri­bu­nal Suprem i del Con­sell del Poder Judi­cial, no reno­vació i sentència sobre l'Esta­tut de Cata­lu­nya del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, con­trol ideològic dels mit­jans de comu­ni­cació públics...

Men­tres­tant, els ciu­ta­dans obli­gats a mirar com babaus l'espec­ta­cle, sense dret a rèplica ni que et tor­nin el preu de l'entrada. Ni, encara menys, a dei­xar la sala. I sort hi ha que això d'Espa­nya no és una “república bana­nera” perquè a Canàries hi ha plàtans i tenim un rei que caça ele­fants i es trenca el maluc a Botswana men­tre el gen­dre fa nego­cis.