Els Jocs Olímpics de Madrid

Des de fa deu dies, les ciu­tats can­di­da­tes als Jocs Olímpics del 2020 van que­dar reduïdes a tres: Madrid, Istan­bul i Tòquio. Vostè i jo, que ens pre­gun­tem cada dia si el pet de l'eco­no­mia espa­nyola serà avui o demà, no ente­nem que la rum­bosa pàtria his­pana s'embran­qui en uns Jocs Olímpics com qui con­vida a pren­dre unes canyes. Els pro­mo­tors de la cosa ja deuen pen­sar en pro­jec­tes faraònics a l'estil de la Ciu­tat de les Arts de València. Jus­ta­ment per la gra­ve­tat de la crisi, Roma es va reti­rar d'aquesta cursa, però Madrid per­sis­teix en la insen­sa­tesa. Vol dei­xar ben clar que, a l'hora de crear esvo­rancs i bom­bo­lles econòmiques, Espa­nya no té rival.

Valle Inclán va inven­tar-se el gènere lite­rari de l'esper­pent, que és una defor­mació gro­tesca de la rea­li­tat. Posava l'exem­ple dels miralls defor­mants, que eren un reclam publi­ci­tari d'una fer­re­te­ria de Madrid. Avui, Madrid és una ciu­tat plena de miralls bote­ruts en què cada vegada hi ha menys diferència entre la rea­li­tat defor­mada i la rea­li­tat mateixa. Res no és el que sem­bla, com l'esper­pent de Bankia, que s'ha ensor­rat per gene­ració espontània. Ningú no en té la culpa i els que reme­nen les cire­res es neguen a exi­gir res­pon­sa­bi­li­tats i crear comis­si­ons d'inves­ti­gació. Per inves­ti­gar què? L'absurd, la impro­vi­sació, l'engany sis­temàtic i la fri­vo­li­tat són un esper­pent sense fi que ha esde­vin­gut rutina.

El pre­si­dent del Banc Cen­tral Euro­peu ha dit que el govern espa­nyol ha actuat de la pit­jor manera pos­si­ble en la fallida de Bankia. Aquest senyor es deu pre­gun­tar també com pensa pagar Madrid els Jocs Olímpics del 2020. La res­posta és que, els matei­xos que ara no saben com sor­tir-se'n, es gas­ta­ran els diners dels pròxims cent anys amb aque­lla ale­gria que els carac­te­ritza. Però les coses van tan de pressa que aquesta festa ja no l'hau­rem de pagar. El 2020 Cata­lu­nya serà el país número 206 del COI, amb el codi inter­na­ci­o­nal CAT.