La ‘niña' de Rajoy

En el cara a cara tele­vi­sat amb José Luis Rodríguez de la cam­pa­nya del 2008 Mari­ano Rajoy va sor­pren­dre tot­hom amb la història de la nena que li agra­da­ria que visqués a Espa­nya: una nena amb edu­cació pública i gratuïta, inclòs l'ense­nya­ment en anglès, amb sani­tat pública, gratuïta i uni­ver­sal, amb una família i uns pares exem­plars, amb feina i habi­tatge d'acord amb les seves neces­si­tats... Un any i mig després, en un míting a Sevi­lla, ridi­cu­lit­zava Rodríguez Zapa­tero afir­mant que volia apu­jar l'IVA fins i tot de les lla­mi­na­du­res dels nens (men­tre un nen de dos anys pujava i bai­xava de l'esce­nari al compàs de les parau­les del líder del PP). I l'abril del 2010 per­sis­tia en el mis­satge: la pujada de l'IVA “per­ju­dica els que menys tenen” (el maig Zapa­tero va apu­jar l'impost). I encara, el gener d'aquest any, el minis­tre Cristóbal Mon­toro afir­mava que una pujada de l'IVA dupli­ca­ria la cai­guda de l'eco­no­mia espa­nyola.

Doncs bé, ja ho tenim, ahir el pre­si­dent del govern espa­nyol, seguint fil per randa les exigències de Brus­sel·les, anun­ci­ava entre d'altres mesu­res una pujada de l'IVA gene­ral de tres punts (del 18 al 21%, i del 8 al 10% de l'IVA reduït) que, segons les parau­les del minis­tre d'Hisenda, col·locarà l'eco­no­mia espa­nyola en cai­guda lliure; la supressió de la paga de Nadal dels tre­ba­lla­dors públics; la reducció de la pres­tació de l'atur i del nom­bre de regi­dors dels ajun­ta­ments i l'eli­mi­nació de la deducció per com­pra d'habi­tatge. En con­seqüència, en sis mesos no queda ja abso­lu­ta­ment res per incom­plir del pro­grama elec­to­ral dels popu­lars. I, per molt que el PP gau­deixi d'una còmoda majo­ria abso­luta, s'imposa una reflexió gene­ral: ¿gua­nyar unes elec­ci­ons amb un pro­grama que després, en menys de dos-cents dies, s'incom­pleix total­ment no és un frau elec­to­ral que per­ju­dica i resta cre­di­bi­li­tat a l'Estat de dret i democràtic? ¿La pre­ser­vació de la qua­li­tat democràtica no hau­ria d'estar empa­rada per un codi ètic que obligués a con­vo­car elec­ci­ons anti­ci­pa­des quan s'incom­pleix fins a tal extrem el pro­grama elec­to­ral amb què un par­tit es va pre­sen­tar a les elec­ci­ons?

Algú se'n recorda dels orígens de la crisi, allò de la fallida de Leh­man Brot­hers –setem­bre de 2008– pro­vo­cada per l'emissió d'actius tòxics (hipo­te­ques sub­prime)? Que lluny queda després que la crisi tra­vessés l'Atlàntic i col­pegés dramàtica­ment les eco­no­mies perifèriques de la zona euro. I ara resulta que en cam­pa­nya pre­e­lec­to­ral el pre­si­dent Barack Obama pro­posa apu­jar els impos­tos als més rics per no per­ju­di­car més les clas­ses mit­ja­nes i el con­sum. També el pre­si­dent francès, François Hollande, s'apunta a la pujada d'impos­tos per als més rics. Tot el con­trari del que està fent Rajoy, que imposa una pujada de l'IVA i una reducció de sous que difícil­ment aju­da­ran a sor­tir de la recessió i con­ti­nu­a­ran cas­ti­gant els més febles. I és que el debat de com sor­tir de la crisi no és només tècnic –reduir el dèficit no és una qüestió de dre­tes o esquer­res, sinó de bon o mal govern– sinó, fona­men­tal­ment, ideològic, és a dir, sobre com i a qui es car­re­guen els cos­tos de la crisi.

final­ment, des de Cata­lu­nya estant, el debat ja no pot ser només sobre la neces­si­tat del pacte fis­cal, que difícil­ment el govern del PP s'avindrà ni tan sols a con­si­de­rar, sinó si, en les actu­als cir­cumstàncies, té sen­tit con­ti­nuar lli­gats de peus i mans a un Estat que va a la deriva, que ha fet fallida, que no té capa­ci­tat de decisió pròpia més enllà del que dicta Brus­sel·les, que es nega a reconèixer el dèficit fis­cal de Cata­lu­nya i com­plir allò que fixa l'Esta­tut i que amb les seves mesu­res –i les de CiU– per­ju­dica greu­ment els ciu­ta­dans cata­lans, o si, pel con­trari, no seria pre­fe­ri­ble enten­dre's direc­ta­ment amb Brus­sel·les.