Opinió

El canvi de direcció

L'evolució del món ha canviat radicalment de direcció respecte de la segona meitat del segle XX. En som conscients?

Escriu Wal­ter Ben­ja­min: “No es pot espe­rar res men­tre els des­tins més ter­ri­bles i obs­curs, comen­tats fins i tot als dia­ris i ana­lit­zats en les seves cau­ses i con­seqüències apa­rents, no aju­din la gent a reconèixer els poders reals als quals les seves vides estan sot­me­ses.” El text té anys, Ein­bahns­trasse, 1928, però una actu­a­li­tat rabi­osa.

Des del final dels anys vui­tanta, Occi­dent per­cep que la guerra freda s'acaba per inca­pa­ci­tat de l'URSS de man­te­nir un sis­tema basat en l'eco­no­mia pla­ni­fi­cada que es demos­tra clara­ment ine­fi­ci­ent. Les polítiques de Rea­gan als EUA i de Thatc­her a Europa, afe­blei­xen el poder dels sin­di­cats i això can­via pro­gres­si­va­ment el para­digma social i econòmic de la post­guerra basat en la cre­ació i con­so­li­dació d'una classe social mit­jana amb ingres­sos pro­vi­nents de les ren­des del tre­ball que arriba a un nivell de con­fort econòmic sufi­ci­ent per tenir una vida asse­gu­rada sense exces­sius ris­cos perquè la sani­tat pública, l'edu­cació uni­ver­sal i gratuïta i un sis­tema de pen­si­ons sòlid per­met viure sense l'angoixa per­ma­nent de la pre­ca­ri­e­tat econòmica.

L'equi­li­bri de la guerra freda repre­senta per a Occi­dent un doble risc: el del dese­qui­li­bri social que una sub­versió mar­xista podia crear en el món capi­ta­lista i el poten­cial con­flicte mili­tar entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia. El pri­mer es con­ver­teix en el temor real d'Occi­dent, el segon agafa a par­tir del anys setanta una importància secundària mal­grat que sosté la raó que explica l'alt nivell de des­pesa en defensa, base de l'estruc­tura indus­trial i de recerca dels EUA i en menor mesura d'Europa. Però és aquest, en defi­ni­tiva, un equi­li­bri que modera, perquè influ­eix, la política de les democràcies occi­den­tals. L'equi­li­bri es trenca defi­ni­ti­va­ment amb l'enfon­sa­ment i des­com­po­sició de l'URSS. No hi ha neces­si­tat per al capi­ta­lisme de con­tem­po­rit­zar amb la majo­ria social perquè el risc de la sub­versió revo­lu­cionària mar­xista des­a­pa­reix. El sen­ti­ment, que amb temps esdevé ide­o­lo­gia, el neo­con­ser­va­do­risme teo­rit­zat per Fran­cis Fukuyama, que els EUA seran el pri­mer poder polític, mili­tar, finan­cer i científic i tec­nològic del món reforça la idea que només el capi­ta­lisme orto­dox, és a dir, sense limi­ta­ci­ons, és el que de manera eficaç genera riquesa més enllà del seu repar­ti­ment social, via impos­tos, que es qüesti­ona perquè s'afirma que desin­cen­tiva el capi­tal a inver­tir i els empre­ne­dors a empren­dre.

Els EUA poden con­tro­lar el món mili­tar­ment sobre la base de la tec­no­lo­gia i la qua­li­tat dels exèrcits i no del nom­bre d'efec­tius mobi­lit­zats que gene­ren vícti­mes que les democràcies occi­den­tals tole­ren amb difi­cul­tat, la “guerra neta” és teòrica­ment pos­si­ble. L'enun­ciat, que el temps acaba demos­trant erroni, esdevé pro­gres­si­va­ment una veri­tat abso­luta però no con­tras­tada que ali­menta la creença de la uti­li­tat de dei­xar l'eco­no­mia en lli­ber­tat perquè així es gene­rarà més riquesa.

És para­do­xal­ment un demòcrata, el pre­si­dent Clin­ton, i desprès amb més coherència amb la seva ide­o­lo­gia, el pre­si­dent Bush, repu­blicà, els que des­re­gu­len les finan­ces i per­me­ten en no menys de deu anys, la cre­ació d'una bom­bo­lla finan­cera sobre el mer­cat immo­bi­li­ari que està en l'ori­gen de la crisi actual. Però aquest nou para­digma social i econòmic porta a ero­si­o­nar les ren­des del tre­ball i a poten­ciar les de capi­tal. Estadísti­ca­ment la pèrdua de poder adqui­si­tiu dels sala­ris, tenint en compte la inflació entre el 1969 i el 2009 als EUA, és del 28%, i lleu­ge­ra­ment menys a Europa. Els ingres­sos per impos­tos fede­rals als EUA pro­vi­nents d'empre­ses passa del 30% dels bene­fi­cis decla­rats els anys cin­quanta al 7% el 2009 perquè la legis­lació fis­cal per­met excep­ci­ons i boni­fi­ca­ci­ons tri­butàries que les empre­ses explo­ten. La glo­ba­lit­zació per­met una opti­mit­zació impo­si­tiva pagant impos­tos no necessària­ment on es gene­ren els bene­fi­cis sinó on els tipus són menors. La política fis­cal d'Irlanda està basada en aquest prin­cipi.

La menor càrrega impo­si­tiva per les ren­des de capi­tal i la des­re­gu­lació dels mer­cats ha con­tribuït a acce­le­rar una tendència per la qual els rics són cada vegada més rics i el pobres, cada vegada més pobres... La riquesa es con­cen­tra.

La crisi de dèficit i deute públic de la UE no ha fet res més que agreu­jar aquesta situ­ació perquè l'ajust s'ha produït més per la reducció de les des­pe­ses, espe­ci­al­ment les soci­als, que són les que tenen un major volum, que per l'incre­ment dels ingres­sos, és a dir, dels impos­tos que s'han ajus­tat a l'alça però sense dife­ren­ci­ació; és a dir, els direc­tes que afec­ten tota la població o indi­rec­tes sense dis­tinció d'ori­gen de ren­des. És obvi que la política macro­e­conòmica de con­tenció de la inflació i reducció del dèficit que la UE ha adop­tat per influència ale­ma­nya defensa el capi­tal més que el tre­ball perquè no genera crei­xe­ment i en con­traure l'eco­no­mia redu­eix els sala­ris per major volum d'oferta que de demanda. És para­do­xal que qui més ha gene­rat el pro­blema en pateixi menys les con­seqüències que aquells que ja fa temps que veuen les seves ren­des ero­si­o­na­des i ara patei­xen la reducció de les pres­ta­ci­ons soci­als i l'aug­ment de la pre­ca­ri­e­tat labo­ral.

Les revo­lu­ci­ons es pro­du­ei­xen per des­plaçaments de la riquesa d'unes clas­ses soci­als a altres, però perquè pas­sin és neces­sari que els per­ju­di­cats enten­guin la raó del que suc­ce­eix i esti­guin en situ­ació límit, és a dir, tin­guin poc a per­dre. El mar­xisme va des­per­tar aquesta consciència en el pro­le­ta­riat i els resul­tats van ser les trans­for­ma­ci­ons soci­als d'inici del segle pas­sat. Avui això no és pos­si­ble perquè aquesta classe mit­jana, el pro­le­ta­riat d'abans, afec­tada per la crisi no entén encara el que passa, no té consciència de classe, té por de per­dre el que té i creu que forma part d'una soci­e­tat que con­si­dera encara igua­litària. Segons Wal­ter Ben­ja­min, no reco­nei­xen els poders reals que con­di­ci­o­nen les seves vides.

Quan Eisen­hower és nome­nat pre­si­dent dels EUA pel Par­tit Repu­blicà el 1954 escriu al seu germà: “Si algun par­tit polític intentés abo­lir la segu­re­tat social, l'asse­gu­rança per als atu­rats, eli­mi­nar les lleis labo­rals, no tor­naríeu mai a sen­tir par­lar d'aquest par­tit polític perquè des­a­pa­rei­xe­ria de l'escena política. Hi ha un minúscul grup que creu que es poden fer aques­tes coses però no tenen pes i a mes són estúpids.” Com diu l'his­to­ri­a­dor Josep Fon­tana, com expli­car que el que un pre­si­dent repu­blicà con­si­de­rava un abso­lut dis­ba­rat el 1954 sigui nor­mal el 2011? L'evo­lució del món ha can­viat radi­cal­ment de direcció res­pecte de la segona mei­tat del segle XX. En som cons­ci­ents?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.