El canvi de direcció
Escriu Walter Benjamin: “No es pot esperar res mentre els destins més terribles i obscurs, comentats fins i tot als diaris i analitzats en les seves causes i conseqüències aparents, no ajudin la gent a reconèixer els poders reals als quals les seves vides estan sotmeses.” El text té anys, Einbahnstrasse, 1928, però una actualitat rabiosa.
Des del final dels anys vuitanta, Occident percep que la guerra freda s'acaba per incapacitat de l'URSS de mantenir un sistema basat en l'economia planificada que es demostra clarament ineficient. Les polítiques de Reagan als EUA i de Thatcher a Europa, afebleixen el poder dels sindicats i això canvia progressivament el paradigma social i econòmic de la postguerra basat en la creació i consolidació d'una classe social mitjana amb ingressos provinents de les rendes del treball que arriba a un nivell de confort econòmic suficient per tenir una vida assegurada sense excessius riscos perquè la sanitat pública, l'educació universal i gratuïta i un sistema de pensions sòlid permet viure sense l'angoixa permanent de la precarietat econòmica.
L'equilibri de la guerra freda representa per a Occident un doble risc: el del desequilibri social que una subversió marxista podia crear en el món capitalista i el potencial conflicte militar entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia. El primer es converteix en el temor real d'Occident, el segon agafa a partir del anys setanta una importància secundària malgrat que sosté la raó que explica l'alt nivell de despesa en defensa, base de l'estructura industrial i de recerca dels EUA i en menor mesura d'Europa. Però és aquest, en definitiva, un equilibri que modera, perquè influeix, la política de les democràcies occidentals. L'equilibri es trenca definitivament amb l'enfonsament i descomposició de l'URSS. No hi ha necessitat per al capitalisme de contemporitzar amb la majoria social perquè el risc de la subversió revolucionària marxista desapareix. El sentiment, que amb temps esdevé ideologia, el neoconservadorisme teoritzat per Francis Fukuyama, que els EUA seran el primer poder polític, militar, financer i científic i tecnològic del món reforça la idea que només el capitalisme ortodox, és a dir, sense limitacions, és el que de manera eficaç genera riquesa més enllà del seu repartiment social, via impostos, que es qüestiona perquè s'afirma que desincentiva el capital a invertir i els emprenedors a emprendre.
Els EUA poden controlar el món militarment sobre la base de la tecnologia i la qualitat dels exèrcits i no del nombre d'efectius mobilitzats que generen víctimes que les democràcies occidentals toleren amb dificultat, la “guerra neta” és teòricament possible. L'enunciat, que el temps acaba demostrant erroni, esdevé progressivament una veritat absoluta però no contrastada que alimenta la creença de la utilitat de deixar l'economia en llibertat perquè així es generarà més riquesa.
És paradoxalment un demòcrata, el president Clinton, i desprès amb més coherència amb la seva ideologia, el president Bush, republicà, els que desregulen les finances i permeten en no menys de deu anys, la creació d'una bombolla financera sobre el mercat immobiliari que està en l'origen de la crisi actual. Però aquest nou paradigma social i econòmic porta a erosionar les rendes del treball i a potenciar les de capital. Estadísticament la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris, tenint en compte la inflació entre el 1969 i el 2009 als EUA, és del 28%, i lleugerament menys a Europa. Els ingressos per impostos federals als EUA provinents d'empreses passa del 30% dels beneficis declarats els anys cinquanta al 7% el 2009 perquè la legislació fiscal permet excepcions i bonificacions tributàries que les empreses exploten. La globalització permet una optimització impositiva pagant impostos no necessàriament on es generen els beneficis sinó on els tipus són menors. La política fiscal d'Irlanda està basada en aquest principi.
La menor càrrega impositiva per les rendes de capital i la desregulació dels mercats ha contribuït a accelerar una tendència per la qual els rics són cada vegada més rics i el pobres, cada vegada més pobres... La riquesa es concentra.
La crisi de dèficit i deute públic de la UE no ha fet res més que agreujar aquesta situació perquè l'ajust s'ha produït més per la reducció de les despeses, especialment les socials, que són les que tenen un major volum, que per l'increment dels ingressos, és a dir, dels impostos que s'han ajustat a l'alça però sense diferenciació; és a dir, els directes que afecten tota la població o indirectes sense distinció d'origen de rendes. És obvi que la política macroeconòmica de contenció de la inflació i reducció del dèficit que la UE ha adoptat per influència alemanya defensa el capital més que el treball perquè no genera creixement i en contraure l'economia redueix els salaris per major volum d'oferta que de demanda. És paradoxal que qui més ha generat el problema en pateixi menys les conseqüències que aquells que ja fa temps que veuen les seves rendes erosionades i ara pateixen la reducció de les prestacions socials i l'augment de la precarietat laboral.
Les revolucions es produeixen per desplaçaments de la riquesa d'unes classes socials a altres, però perquè passin és necessari que els perjudicats entenguin la raó del que succeeix i estiguin en situació límit, és a dir, tinguin poc a perdre. El marxisme va despertar aquesta consciència en el proletariat i els resultats van ser les transformacions socials d'inici del segle passat. Avui això no és possible perquè aquesta classe mitjana, el proletariat d'abans, afectada per la crisi no entén encara el que passa, no té consciència de classe, té por de perdre el que té i creu que forma part d'una societat que considera encara igualitària. Segons Walter Benjamin, no reconeixen els poders reals que condicionen les seves vides.
Quan Eisenhower és nomenat president dels EUA pel Partit Republicà el 1954 escriu al seu germà: “Si algun partit polític intentés abolir la seguretat social, l'assegurança per als aturats, eliminar les lleis laborals, no tornaríeu mai a sentir parlar d'aquest partit polític perquè desapareixeria de l'escena política. Hi ha un minúscul grup que creu que es poden fer aquestes coses però no tenen pes i a mes són estúpids.” Com diu l'historiador Josep Fontana, com explicar que el que un president republicà considerava un absolut disbarat el 1954 sigui normal el 2011? L'evolució del món ha canviat radicalment de direcció respecte de la segona meitat del segle XX. En som conscients?
