L'endemà del dissabte

Fa un parell de mesos, un amic meu escocès que viu al Vallès va anar a Valla­do­lid per raons de feina. Un cop enlles­tits els nego­cis, ell i els seus cli­ents cas­te­llans van anar a fer unes copes i el rot­llo, m'asse­gura l'amic, era deci­di­da­ment bo; fins que un col·lega d'aquests va entrar al bar i, un cop assa­ben­tat que l'amic pro­ve­nia de Cata­lu­nya, li va pre­gun­tar, sense més ni més, si era inde­pen­den­tista. Abor­dat així, l'amic va dir que sí. A l'acte, el nou­vin­gut es va posar a amenaçar-lo física­ment. Els col·legues van pro­var d'apai­va­gar l'agres­sor, però tam­poc no van demos­trar cap mena de sim­pa­tia per les opi­ni­ons de l'amic, que va ple­gar al cap d'una estona ja que se li havia negat, espontània­ment, el dret de rèplica.

L'epi­sodi ser­veix com a exem­ple a escala petita de l'acti­tud actual envers el tema català demos­trada pels poders cas­te­lla­nocèntrics, siguin tem­po­rals o espi­ri­tu­als. Hi ha hagut de tot, des d'avi­sos i insults fins a decla­ra­ci­ons uni­la­te­rals de fede­ra­lisme, sense que s'hagi demos­trat, que jo sàpiga, el més mínim interès per escol­tar el punt de vista dels matei­xos cata­lans.

Tot ple­gat va acom­pa­nyat per una insistència crei­xent a enco­lo­mar-nos la versió diguem-ne mítica de la història d'Espa­nya (que es veu que exis­teix “des de fa 3.000 anys”, l'Aguirre dixit). Així mateix –i es tracta d'una mos­tra impres­si­o­nant de dis­sonància cog­ni­tiva cen­tra­lista– s'asse­vera que Cata­lu­nya ha estat rigo­ro­sa­ment espa­nyola des de fa segles, a la vegada que encara se la tracta com un país no només estran­ger sinó hos­til. Amb el qual, per cert, mai, però mai, no pot haver-hi diàleg, perquè dia­lo­gar amb els cata­lans de tu a tu sig­ni­fi­ca­ria reconèixer que el Prin­ci­pat és alguna cosa més que un tros de ter­ri­tori engan­xat eter­na­ment a Espa­nya: que n'és dis­tint; i si això és així, per la mateixa regla de tres, l'Espa­nya actual deu ser allò que la his­to­ri­o­gra­fia no mítica afirma que és: un estat nació for­mat per la unió forçada de diver­ses enti­tats abans sobi­ra­nes –o sigui, a fi i efecte inde­pen­dents– a prin­ci­pis del segle XVIII. De fet, al llarg dels últims 31 anys mai no he dei­xat de tenir la impressió que Cata­lu­nya és un país inde­pen­dent en el fons, però no pas, és clar, en la forma; i que l'única cosa que li fa falta, pre­ci­sa­ment, és adop­tar la forma que més li abe­lleixi.