L'endemà del dissabte

Fa poc, la revista anglesa The Book­se­ller va publi­car en exclu­siva la pri­mera llista de best-sellers (de l'any 2012) que inclou tant les ven­des en paper com les electròniques. (Aques­tes, per cert, no són tan altes com es podia pen­sar: Row­ling, per exem­ple, va ven­dre 394.754 exem­plars de La vacant impre­vista en paper i 59.413 exem­plars digi­tals.) En gene­ral, la qua­li­tat dels títols de més èxit ha estat més aviat dub­tosa. Als pri­mers tres llocs hi ha l'ombra omni­pre­sent del senyor Gray (per cert, The Gray Note­book està a punt de sor­tir en anglès: aviam si el públic d'allà es creu que es tracta d'un apèndix de la tri­lo­gia d'E.L. James i així cata­pulta Josep Pla cap a l'estra­tos­fera de la fan fic­tion). Tot seguit tenim Els jocs de la fam, l'últim recull de recep­tes de Jamie Oli­ver, una dieta nova dels Motards Peluts (uns pre­sen­ta­dors de tele­visió), etc.

Ja fa molts anys que hi ha escrip­tors en diver­sos idi­o­mes –inclo­ent-hi el català– que escri­uen amb l'únic objec­tiu de ven­dre com més exem­plars millor. I punt. A Angla­terra, per exem­ple, a prin­ci­pis del segle XX, un tal Nat Gould va acon­se­guir ven­dre 6 mili­ons d'exem­plars de les seves 130 novel·les; i un tal Henry Alling­ham va arri­bar a publi­car fins a 700.000 pàgines de ficció popu­laríssima. Això sí, els seus noms són ara tan obli­dats com ho seran els d'E.L. James i Dan Brown (i els Motards Peluts, espero) d'aquí a pocs anys.

Recent­ment, gràcies a la revista cul­tu­ral en línia Núvol, s'ha donat a conèixer un nom que amb tota segu­re­tat no s'obli­darà amb tanta faci­li­tat: Damià Bar­dera Poch, que acaba de treure el seu quart lli­bre, Els homes del sac. Publi­cat per una d'aques­tes edi­to­ri­als peti­tes que estan can­vi­ant el pano­rama lite­rari català a còpia de rose­ga­des impos­si­bles d'obviar, aquest recull de con­tes és l'incon­fu­si­ble arti­cle genuí: un text tan còmic i cruel com lliure de tòpics, per bé que l'autor fa el que vol amb els tòpics dels quals ha deci­dit apro­fi­tar-se. S'hi pot entre­veure alguna influència del Monzó dels con­tes de fades per a adults, del cos­tat fosc de certs con­tes de Cal­ders i, pot­ser, de les fan­ta­sies de Peter Carey i George Saun­ders, i de vés a saber qui més, però el resul­tat és sui gene­ris: l'humor negre con­ver­tit en una visió glo­bal tan impac­tant que fa que les ombres de Gray es fon­guin a l'acte. Totes 50.