Gabriel Ferrater: temps

“Que lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressa”, resa la Cam­bra de la tar­dor del poeta, lingüista, matemàtic, crític i pro­fes­sor d'uni­ver­si­tat Gabriel Fer­ra­ter (Reus, 1922- Sant Cugat, 1972). El poeta del pas del temps és, de fet, el poeta que inves­tiga la inu­ti­li­tat de rete­nir-lo. La cita ante­rior conté un magis­tral joc fonètic: dos amants, clo­sos dins la cam­bra, con­ju­guen l'escal­for del desig amb la força indo­ma­ble del pas de les hores. Fer­ra­ter no per­tany al “rea­lisme històric”. En defuig i es declara “poeta de l'experiència”. Enten­guem-lo: no es dedica a dir les vega­des que va a defe­car, sinó que s'afa­nya a trans­cen­dir l'anècdota (vis­cuda o no) per fer-la cate­go­ria humana. La vida quo­ti­di­ana és el pre­text per escriure (com Auden, Hardy, Eliot, o Gra­ves) “la vida moral d'un home ordi­nari com ho sóc jo”. La seva és una poe­sia eròtica sense sub­ter­fu­gis, com Vinyoli però amb menys metàfora i més carn. Fer­ra­ter recull la seva obra a Les dones i els dies, un títol que engloba els lli­bres Da nuces pue­ris, Menja't una cama i Teo­ria dels cos­sos, i que fon els seus dos ponts lite­ra­ris: el sexe i el temps (sovint ene­mics perquè els cos­sos tenen memòria). L'amor sexual és poètic per tra­dició: Fer­ra­ter no innova, en això, ans reco­bra una lírica medi­e­val molt més las­civa. Sar­trià, el temps també amara objec­tes i per­so­nes, i des­en­cisa. Dones i temps són u: a través d'elles (sem­pre joves) el temps no creix. La de Gabriel Fer­ra­ter és una poe­sia que empra un llen­guatge natu­ral per a mani­fes­tar-se, un dir que ben bé podria sor­tir d'una xer­ra­dissa de car­rer. El poeta que escriu com parla vol treure la poe­sia de l'oto­mana del post­sim­bo­lisme. Però Fer­ra­ter no és sim­ple: amb el sedàs del seu pen­sa­ment, la quo­ti­di­a­ni­tat muda en lite­ra­tura. La iro­nia, la ficció, la ver­sem­blança i l'ambigüitat fre­nen el cor, la nuesa del jo. N'admiro els diàlegs entre les per­so­na­li­tats que habi­ten en un mateix, la idea de la dona com a “sal­va­dora” i un vers bes­tial: “No sóc sinó la mà amb què tu pal­pe­ges”.