Víctimes ingrates

Manuel Car­rasco i For­mi­guera, líder històric d'Unió Democràtica de Cata­lu­nya (UDC), fou afu­se­llat en el penal de Bur­gos el 9 d'abril de 1938. Demà es com­pli­ran, doncs, setanta-cinc anys de la seva immo­lació. Havia estat con­dem­nat a mort per un con­sell de guerra sumaríssim. Franco ordenà la seva exe­cució. No va aten­dre les peti­ci­ons de clemència que li arri­ba­ren des del mateix Vaticà.

Car­rasco i For­mi­guera era un polític de sòlides con­vic­ci­ons cata­la­nis­tes (con­se­ller en el pri­mer govern de Macià) i repu­bli­ca­nes (signà el Pacte de Sant Sebastià), i de fer­mes con­vic­ci­ons reli­gi­o­ses. Tot i la seva lle­ial­tat a la República fou per­se­guit a la Cata­lu­nya revo­lu­cionària. Tot i la seva con­dició cris­ti­ana fou exe­cu­tat a l'Espa­nya naci­o­nal­ca­to­li­cista.

Els fran­quis­tes el feren pre­so­ner quan viat­java en un mer­cant amb la seva família per refu­giar-se en el País Basc. Fugia d'uns i altres. El seu sacri­fici és un exem­ple de para­doxa fatal. És el destí ine­lu­di­ble dels qui es man­te­nen fidels a la seva consciència quan es tro­ben entre dos focs hos­tils.

És el mateix fat que en aque­lla mateixa guerra va empènyer fins a la mort el comu­nista Andreu Nin, líder del Par­tit Obrer d'Uni­fi­cació Mar­xista (POUM). Fou eli­mi­nat per l'apa­rell esta­li­nista que con­tro­lava Cata­lu­nya des dels Fets de Maig, però també ho hau­ria fet l'apa­rell fran­quista en cas de tenir-lo al seu abast.

Els peri­o­dis­tes també tenim màrtirs de les con­tra­dic­ci­ons d'aquells temps cru­els. Un any després de la mort de Car­rasco i For­mi­guera, Car­les Rahola era afu­se­llat per fran­quis­tes a Girona, acu­sat d'escriure arti­cles a favor de la pau i la democràcia. Tres anys abans, Josep Maria Pla­nes era aba­tut per fais­tes a l'Arra­bas­sada, per­se­guit per escriure arti­cles en con­tra de la violència anar­quista.

Tots ells són doble­ment vícti­mes: ho foren en el moment del sacri­fici i ho han estat en els moments del record. Ningú gosa fer-se'ls seus del tot. No fos cas que es moles­tes­sin massa els altres. Rei­vin­di­quem-los, doncs, sense por, des del com­promís amb la lli­ber­tat, la veri­tat i la justícia.