Un arbre no és un totxo

Diu­menge, en aquest diari em van cri­dar l'atenció dos titu­lars que tenen molt a veure amb el nos­tre futur imme­diat, per no dir el pre­sent més actual. D'una banda, la secció d'eco­no­mia obria titu­lant que les cons­truc­to­res apos­ten, ara, per l'explo­tació fores­tal. Per remun­tar la crisi del sec­tor han deci­dit mirar al seu vol­tant i s'estan plan­te­jant que endreçar els bos­cos cata­lans i gene­rar ener­gia per a bio­massa poden ser claus per a la seva sal­vació. M'ha sob­tat que la ini­ci­a­tiva vin­gui del sec­tor que ve. És llo­a­ble però pot­ser ja fem tard. No és la pri­mera vegada que s'havia plan­te­jat aquesta alter­na­tiva no només com a sor­tida a la crisi sinó també per dina­mit­zar un espai –el bosc– amb mol­tes pos­si­bi­li­tats que ens hem dei­xat pren­dre, que no hem sabut con­ser­var. I d'altra banda, a l'entre­vista que tan­cava l'edició domi­ni­cal a Igna­cio Abe­lla, natu­ra­lista i expert en arbres, des­ta­cava que els arbres garan­tei­xen l'equi­li­bri climàtic. Està com­pro­vat que pas­se­jar pel bosc no només oxi­gena sinó que ens fa més eficaços. Així doncs, ves per on, que ara ens estem ado­nant que ens convé, com a soci­e­tat, tor­nar a les arrels. Retor­nar a la terra que ens ha vist créixer i pros­pe­rar, a la terra, els bos­cos, la Natura de la qual ens havíem ser­vit per con­ver­tir-nos en cri­a­tu­res inde­pen­dents, ara resulta que la neces­si­tem més que mai per viure, per res­pi­rar, com sem­pre. Que ja fa molts anys que vivim d'esquena als bos­cos, és una rea­li­tat cons­ta­ta­ble. En canvi l'arbre, el bosc, sem­pre ha estat aquí. Abans vivíem dels bos­cos i era tal la riquesa que repre­sen­tava per a un poble que fins i tot es pro­te­gia i es cui­dava amb des­fici perquè cons­tituïa els fona­ments del poder d'un país. Hi ha un refrany hebreu que diu: “Si com­pres un bou o un ase seran els teus ser­vi­dors; però si plan­tes una oli­vera seràs el seu ser­vi­dor men­tre vis­quis.” Si el sec­tor que ara aspira a recon­ver­tir-se ho fa uti­lit­zant els matei­xos mètodes que els han conduït fins a la fallida, no sé si vull que aquesta gent ges­ti­oni de la mateixa manera els meus pul­mons. Perquè com diu Igna­cio Abe­lla i encara que no ens ho sem­bli ni hi parem la importància que es mereix, vivim amb ells i d'ells. No en va al cen­tre de tots els para­di­sos de gai­rebé totes les reli­gi­ons hi ha un arbre, i no un totxo.