Silencis

En el món rural –quan n'hi havia de veri­tat– la Viquipèdia con­sis­tia en una sèrie de fra­ses fetes que que­ien com gotes de savi­esa damunt del cap de la mai­nada. La gent que va ser edu­cada amb aquest sis­tema encara en treu pro­fit. En les situ­a­ci­ons més ines­pe­ra­des se'ls activa un auto­ma­tisme pro­ce­dent del fons pri­mor­dial del seu cer­vell i dei­xen anar la sentència. Sol començar amb un “Com deia la meva mare...” o “com deia el meu avi...”. L'altre dia, en una enre­ves­sada con­versa sobre la cir­cu­lació inces­sant, interes­sada i con­fusa de la infor­mació als mit­jans, una per­sona edu­cada a pagès va fer la sentència que va tan­car el tema: “Ja ho deia la meva mare: par­lem perquè tenim llen­gua.” Silenci gene­ral. Els pre­sents es van ado­nar de seguida que poques vega­des es parla per moti­va­ci­ons més sòlides. En aque­lla afir­mació hi havia una reflexió con­den­sada que valia per a tota la dis­cussió. Afe­gir-hi res sona­ria a xer­ra­meca inútil i posa­ria en evidència a qui volgués seguir fent-se el savi. La savi­esa popu­lar havia dic­tat sentència. En els temps que cor­ren costa molt callar: hi ha indig­nats voci­fe­rants arreu i qui no fa un twit fa un SMS o t'engalta un What­sapp. L'elogi del silenci ha que­dat con­fi­nat als con­vents i encara. Sem­bla men­tida que ens costi tant callar quan és evi­dent que no es pot apren­dre res si només es parla. Massa sovint obli­dem la fina obser­vació de Mark Twain quan deia que és millor tenir la boca tan­cada i sem­blar xim­ple que no pas obrir-la i dei­xar-ho fora de dubte. A Cata­lu­nya és ine­vi­ta­ble pen­sar en el nos­tre pre­si­dent Mon­ti­lla que, altres mèrits a banda, era capaç de callar en català i en cas­tellà. El gran taci­turn de la història, però, va ésser l'influ­ent comte Hel­muth Moltke, cap de l'exèrcit prussià, de qui es deia que gai­rebé no par­lava i que només se l'havia vist som­riure dues vega­des a la vida (una quan li van dir que una for­ta­lesa ene­miga era inex­pug­na­ble, i l'altra, diuen, quan se li va morir la sogra). Moltke, con­si­de­rat un geni mili­tar, ha pas­sat a la història com “l'home que sabia callar en set llengües”.