L'escalfament global
eficient, no pas
eficaç, de contenir l'emissió de CO2
a l'atmosfera
és evitar
la desforestació
Lesselves tropicals, base de la captació d'una part important del CO2 del planeta, estan en clar retrocés arreu des de fa mig segle, de Madagascar a Indonèsia i especialment a l'Amazones. Des del 1988, 400.000 km² de selva han desaparegut al Brasil per donar pas a terrenys cultivables. La desforestació ha produït un increment de les emissions de CO2 del 15% en els darrers anys. El ritme no és sostenible, com afirma en un darrer treball sobre la matèria Jeff Tollefson.
Hi ha dues mesures possibles per combatre la destrucció de la selva: la simple persecució dels infractors que ho practiquen i crear un fons que permeti als països desenvolupats comprar drets d'emissió als països en vies de desenvolupament, la qual cosa els permetria, amb els ingressos aconseguits, posar en marxa mesures per evitar la destrucció de la selva compensant els propietaris rurals per la contenció de l'increment de la terra cultivable.
La selva tropical és un magatzem de CO2. Es calcula que l'Amazones conté 100 bilions de tones d'aquest gas. La destrucció del bosc l'allibera, via combustió, i la majoria dels arbres abatuts acaben cremats, o via putrefacció. La manera més eficient, no pas eficaç, de contenir l'emissió de CO2 a l'atmosfera és evitar la desforestació.
El Brasil ofereix en el mercat d'emissors de CO2 5 dòlars per tona; el cost d'emmagatzemar en el subsòl una tona de CO2 provinent de la combustió de combustibles fòssils és de 100 dòlars. Hi ha, doncs, raons econòmiques que sustenten aquest mercat, REDD (reducing emissions from deforestation and forest degradation), però la seva formalització no és senzilla; es necessita temps, confiança dels inversors i mesures visibles dels receptors que demostrin de manera contrastable que els ingressos rebuts resulten en una reducció de les emissions de CO2 i de destrucció de selva tropical. Aquesta estabilització del mercat objectivaria els preus, crearia l'efecte d'imitació en els compradors i venedors i augmentaria el volum de les transaccions. La complexitat del sistema explica que la seva formalització no tingués lloc fins a la conferència sobre el canvi climàtic del 2007 a Bali.
Si els països desenvolupats es poden alliberar dels seus compromisos quant a les pròpies emissions a llarg termini, comprant drets als països en vies de desenvolupament, això pot retardar les mesures per contenir i reduir el volum de les seves pròpies emissions. Pot ser cert, però, que l'avantatge del sistema es trobi en el fet que, a banda de reduir les emissions, protegeix la selva tropical i aquesta és, i pot ser-ho encara més en el futur, un absorbent net de CO2. Protegir la selva tropical suposaria, doncs, un doble benefici.
Els arbres funcionen com a bombes d'aigua que, absorbint-la de la terra, l'alliberen a l'atmosfera via transpiració. El vapor d'aigua en evaporar-se redueix la temperatura ambient i crea un microclima a gran escala que protegeix la selva tropical. Destruir arbres desencadena un mecanisme d'augment de la temperatura que accelera el dany a la selva i destrueix un entorn amb un equilibri delicat. La substitució de la selva tropical per la sabana, si es produeix, crearà un focus d'emissió de CO2 de gran capacitat... En el darrer mig segle, el 20% de la selva amazònica ja ha desaparegut. No serà mai recuperada.
La desforestació va començar al Brasil als anys seixanta quan la dictadura va encoratjar la població a emigrar a l'Amazones amb la promesa de terres sense cost i subsidis per cultivar-les. Això va crear un flux important de persones a la zona, la població va passar de 6 a 25 milions de persones del 1960 al 2010.
Va ser a partir dels vuitanta que l'observació del territori via satèl·lit va fer palès el nivell de destrucció de vegetació a la zona. El 2003 arriba al poder el president Lula i nomena ministra de Medi Ambient Marina Silva, una convençuda ambientalista passada a la política. El 2004 encara creix el ritme de destrucció de la selva amazònica, però a partir d'aquest any el ritme es redueix malgrat que l'increment dels preus dels aliments el 2008 torna a incrementar el ritme de destrucció i obliga el govern brasiler a desplegar l'exèrcit a la zona per evitar la desforestació salvatge.
La lentitud en l'efectivitat de la REDD porta el president Lula el 2008 a crear un fons brasiler de 21.000 milions de dòlars per preservar directament la selva amazònica que hauria de ser subscrit pels països desenvolupats. Només Noruega hi aporta 1.000 milions de dòlars.
El 2011, Dilma Rousseff arriba a la presidència del Brasil. Els propietaris agrícoles fan una extrema pressió política per reduir les lleis protectores de la selva tropical. El 2012 s'aprova una llei que permet l'eliminació de la selva a les ribes dels rius i estableix l'amnistia per als que han violat les lleis de protecció vigents. La presidenta Rousseff aconsegueix modificar-la i arribar a un cert equilibri entre el desenvolupament agrícola i la protecció de la selva tropical. El conflicte no està resolt, el perill de regressió és sempre present. Tot i això, el Brasil és el país capdavanter en la protecció de la selva tropical.
El món comença, malgrat tot, a ser conscient de la magnitud del problema i s'estableix com a política de llarg termini la necessitat de fons públics provinents dels països desenvolupats per emprendre polítiques de contenció de les emissions. Es calcula ara que el 2020 serà necessari gastar 100.000 milions de dòlars l'any, dels quals 20.000 serien dedicats a preservar la selva tropical. La magnitud de la despesa no permet pensar que aquesta vulgui políticament ser coberta a llarg termini només per fons públics i és per això que el REDD o les polítiques nacionals desenvolupades pel Brasil en els darrers anys poden ser exemples que s'estenguin a altres països amb la participació de capital privat. De fet, Noruega ha iniciat un programa similar al brasiler amb Indonèsia, que avui és el primer emissor de CO2 per desforestació del món.
Sempre anem tard i les iniciatives de contenció del dany al medi ambient arriben sempre com a mesures pal·liatives i reactives d'un greuge ja fet, mai com a mesures actives que evitin el dany abans que es produeixi. El que sí que és clar és que aquestes polítiques han de ser globals per ser efectives i que les nacionals com les del Brasil tenen el valor del testimoni que una altra política és també possible, perquè el cert és que ho és.
