Una pell molt fina

En el moment de la seva cons­ti­tució (1945), l'Orga­nit­zació de Naci­ons Uni­des (ONU) com­pre­nia 51 estats. Deu anys més tard eren 76 i després de les des­co­lo­nit­za­ci­ons de prin­ci­pis dels sei­xanta arri­ba­ven a 110 el 1962. Després de la des­a­pa­rició de la URSS, que donà lloc a 15 nous estats inclosa la Fede­ració de Rússia, i de la implosió de Iugoslàvia, a mit­jan dècada dels noranta, eren ja 189 l'any 2000. Actu­al­ment, el total d'estats mem­bres és de 193, a més de l'Estat del Vaticà i Pales­tina, que són mem­bres obser­va­dors. Tan­ma­teix el nom­bre de països al món se situa en 243, xifra que inclou estats inde­pen­dents, com ara Kosova i Taiwan, que no són reco­ne­guts per tots els països; ter­ri­to­ris autònoms o d'ultra­mar amb rela­ci­ons par­ti­cu­lars amb les anti­gues metròpolis, com ara Curaçao, les Illes Fèroe i Grenlàndia; estats asso­ci­ats o no incor­po­rats, Illes Cook, Puerto Rico; regi­ons admi­nis­tra­ti­ves espe­ci­als, Hong Kong, Macau, etc. Així doncs, durant la segona mei­tat del segle XX l'incre­ment del nom­bre total d'estats al món ha estat més que nota­ble. Al mateix temps, es con­fi­gu­ra­ven grans con­junts soci­o­e­conòmics: el 1994 el Canadà, els Estats Units i Mèxic rati­fi­ca­ven el Trac­tat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (TLCAN) i, en con­tra­po­sició, sor­gia el 2004 l'Aliança Boli­va­ri­ana pels Pobles de la Nos­tra Amèrica (ALBA), de la qual for­men part Anti­gua i Bar­buda, Bolívia, Cuba, Domi­nica, l'Equa­dor, Nica­ra­gua i San Vicente i Gre­na­di­nes. El cas de la Unió Euro­pea (UE) va molt més enllà i té un entra­mat de polítiques i juris­dic­ci­ons comu­nes.

És cert que el sor­gi­ment de nous estats fou sovint ama­rat de violència, espe­ci­al­ment en el cas de les des­co­lo­nit­za­ci­ons i de la implosió de Iugoslàvia. També ho és que alguns dels pro­ces­sos més recents s'han donat de mutu acord, Grenlàndia i Dina­marca o del Que­bec i el Canadà, on els referèndums no han donat com a resul­tat la inde­pendència del Que­bec, però sí el reco­nei­xe­ment a rea­lit­zar-los. De retruc, en el si de la UE obser­vem l'expressió d'una volun­tat inde­pen­den­tista a Escòcia, Flan­des, Cata­lu­nya i Euskadi. Negar-ho és negar la pròpia rea­li­tat d'uns pro­ces­sos que seguei­xen la tendència ini­ci­ada en la segona mei­tat del segle XX i que recla­men una atenció política i acadèmica per enten­dre i expli­car millor què està suc­ceint.

Enten­dre i expli­car millor no és més que enca­rar la rea­li­tat i no pres­su­posa, si més no des d'un ves­sant acadèmic, decan­tar-se per una opció deter­mi­nada sinó inten­tar apro­fun­dir en l'anàlisi dels pro­ces­sos que mar­quen el pre­sent més imme­diat. Des d'un ves­sant polític totes les pre­ses de posició són legítimes, sem­pre que s'exer­cei­xin per vies democràtiques i pacífiques, i cal no obli­dar que tot pro­jecte seces­si­o­nista és l'expressió d'un doble con­flicte polític –intern, entre els ciu­ta­dans favo­ra­bles o con­tra­ris a la inde­pendència; i extern, entre els ciu­ta­dans que volen esde­ve­nir sobi­rans i l'estat del qual for­men part–. No és tam­poc qüestió d'uti­lit­zar la història com a eina d'enfron­ta­ment –les naci­ons, en el sen­tit modern que donem a la paraula, són obra del segle XIX i el seu ori­gen està estre­ta­ment lli­gat al con­cepte de ciu­ta­da­nia–, perquè no con­du­eix enlloc. És, sim­ple­ment, qüestió d'afron­tar els con­flic­tes polítics fent política. Però, ai las!, en deter­mi­na­des lati­tuds els interes­sos dels poders con­so­li­dats entorn dels estats nació tenen la pell molt fina a l'hora d'enca­rar els con­flic­tes polítics i tiren pel broc gros d'apel·lar a la lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal en lloc de fer el que seria més lògic: dei­xar que la ciu­ta­da­nia –i els par­tits– s'expressi en lli­ber­tat. El pro­blema és, per tant, si hom està dis­po­sat a dei­xar que els ciu­ta­dans puguin expres­sar la seva decisió mit­jançant una con­sulta tal com és norma en els sis­te­mes democràtics.