La història

Aquesta és una ciència que es deixa mal­me­tre. Però més que ningú els mes­tres d'inven­tar-se-la a les seves són els cas­te­llans. Ja em direu què repre­senta per a nosal­tres i la nos­tra recon­questa un paio d'Astúries, don Pelayo, que van fer famós per haver ape­dre­gat moros. Dona Isa­bel era una bleda asso­le­llada prou cruel per fer un car­natge entre els nobles gallecs, men­tre el feme­ller Fer­nando pagava el viatge de Colom i feia una tera­nyina política, que ins­pirà El príncep de Maquia­vel. Diguem la dar­rera. No ens van dei­xar anar a Amèrica “por ser extran­je­ros” i no volen saber-ho.

A casa també en tenim una per dir, els heroics almogàvers han que­dat a Grècia perquè les mares encara avui ame­na­cin el nano que els fa una rebe­que­ria dient-los que vin­dran els cata­lans, però no hi havia més remei, havíem de caure a la cari­ca­tura amb l'Errol Flynn amb un bigo­tet que mai no hau­ria dut mes­tre Gui­llem de Ber­guedà i l'Oli­via de Havi­lland, feta una flasca que hau­ria aver­go­nyit Na Eli­o­nor d'Aquitània. I així vam arri­bar a la novel·la històrica. Ningú del meu temps es creia que el Quo Vadis fos història real, ningú dels qui lle­gis­sin Wal­ter Scott s'empas­sava Ivan­hoe fent-lo real. Era entès que ho feien per diver­tir-nos.

A casa nos­tra els his­to­ri­a­dors dels dies de la República foren una gent que mai no va enga­nyar-nos i no ens ama­ga­ven les pròpies misèries, però ves que ens ha sor­tit un gènere lite­rari que ens dóna més pa que for­matge i ens ho empas­sem tot, vull dir la novel·la històrica. Per sort ens ha sor­tit un home que seri­o­sa­ment ens parla de l'11 de setem­bre, no el puc lle­gir perquè no m'hi veig, però en sé les dites. Només li retrau­ria que es des­cuida la guerra a tot Cata­lu­nya i es queda a Bar­ce­lona, però mol­tes gràcies, senyor, n'ha dit una que penso des de molt jove i ningú m'ha escol­tat. En Rafel de Casa­nova era un mitja ceri­lla, va afla­car només ferit del peu, es va ama­gar a Sant Boi, va casar-se amb una dona de quar­tos i va aca­bar lle­pant el Borbó.

Quina llàstima que em fan els qui en tal dia com aquell li omplen el monu­ment de flors.