Alegria o patiment?

Ima­gi­nem que veiem una ins­tantània de la cara de dos polítics, caps dels seus res­pec­tius grups par­la­men­ta­ris, just després d'una votació deci­siva en què han defen­sat postu­res con­tra­po­sa­des, però no sabem quina de les dues alter­na­ti­ves ha estat l'esco­llida per la majo­ria del Par­la­ment. Ho podríem deduir pels seus ros­tres? Pos­si­ble­ment tot­hom res­pondrà que sí, per l'expressió d'ale­gria o de dolor emo­ci­o­nal que facin. Les emo­ci­ons són impres­cin­di­bles per viure en soci­e­tat, i perquè aquesta rut­lli de la manera més harmònica pos­si­ble ens cal enten­dre i dis­tin­gir les emo­ci­ons posi­ti­ves i nega­ti­ves dels altres. Tan­ma­teix, un tre­ball publi­cat a Sci­ence indica que, si ate­nem només a l'expressió del ros­tre, aquesta adju­di­cació no és tant sen­zi­lla com sem­bla.

Tra­di­ci­o­nal­ment s'ha dit que les emo­ci­ons bàsiques inten­ses, com l'ale­gria, el pati­ment i la por, entre altres, gene­ren expres­si­ons dis­tin­ti­ves a la cara que poden ser reco­ne­gu­des amb faci­li­tat. No deba­des és la part del cos que té una major den­si­tat de músculs dife­rents i és on se situen els ulls i la boca, la qual cosa ens per­met fer incomp­ta­bles expres­si­ons. Darwin ja hi va tre­ba­llar, al seu lli­bre The Expres­sion of the Emo­ti­ons in Man and Ani­mals, on pre­sen­tava una sèrie de dibui­xos de ros­tres de per­so­nes i altres pri­mats que per­me­tien reconèixer, sense equi­vo­cació pos­si­ble, aques­tes emo­ci­ons bàsiques. No obs­tant això, fa uns anys es va veure que, sor­pre­nent­ment, les zones del cer­vell que s'acti­ven quan expe­ri­men­tem una emoció posi­tiva són les matei­xes que quan és nega­tiva, i que a més són regu­la­des per un mateix neu­ro­trans­mis­sor, la dopa­mina.

Per veure com això es tra­du­eix en l'expressió del ros­tre, inves­ti­ga­dors de les uni­ver­si­tats de Prin­ce­ton i Nova York, als EUA, i de Rad­boud, a Holanda, van aga­far foto­gra­fies de ten­nis­tes pro­fes­si­o­nals just en el moment en què gua­nya­ven o per­dien punts cru­ci­als per al seu joc i les van clas­si­fi­car segons cor­res­pon­gues­sin a inten­ses reac­ci­ons emo­ci­o­nals posi­ti­ves –ale­gria, plaer i victòria– o nega­ti­ves –dolor emo­ci­o­nal, dolor físic i der­rota–. Pri­mer van dema­nar a un grup de volun­ta­ris que iden­ti­fi­ques­sin l'emoció que expres­sa­ven els seus ros­tres, ocul­tant tota la resta de la foto­gra­fia. El resul­tat fou dece­be­dor: sem­blava que els volun­ta­ris ho fes­sin a l'atzar, perquè la majo­ria no coin­ci­dia amb l'emoció real sen­tida pel ten­nista. Després els van mos­trar tot el cos dels ten­nis­tes, inclosa la cara, i lla­vors el resul­tat fou radi­cal­ment dife­rent: la majo­ria van encer­tar l'emoció sen­tida pel ten­nista.

Final­ment, van reta­llar les cares dels ten­nis­tes i les van posar en cos­sos que expres­sa­ven una emoció radi­cal­ment opo­sada. Sor­pre­nent­ment, a la majo­ria de mun­tat­ges els van adju­di­car l'expressió cor­res­po­nent al cos, no a la cara. Aquests resul­tats indi­quen que el reco­nei­xe­ment que fem dels moments de màxima emoció es basa molt més en les expres­si­ons cor­po­rals que no pas en les faci­als, però el nos­tre cer­vell fa la suma i ho per­so­na­litza en una forma il·lusòria del ros­tre. Això explica per què és molt més fàcil iden­ti­fi­car les emo­ci­ons en dibui­xos, com va fer Darwin, atès que en fer-los hi con­cen­trem tota l'expressió cor­po­ral. Com deia al prin­cipi, les emo­ci­ons són impres­cin­di­bles per a la vida social. Tan­ma­teix, la cara ens pot enga­nyar, mal­grat l'engany també forma part de la vida social. Pot­ser per això en les cam­pa­nyes elec­to­rals hi ha polítics que pre­fe­rei­xen que, als car­tells, només surti el seu ros­tre.