Control mental

Fa uns dies, men­tre érem de vacan­ces mot­xi­lle­res a Myan­mar, veient l'edu­cació que rebien els nens dins els mones­tirs budis­tes i arran d'una con­versa amb la meva esposa i els nos­tres dos fills, un d'ells em va comen­tar que, quan hagi de fer el tre­ball de recerca de bat­xi­lle­rat, li agra­da­ria fer-lo sobre tècni­ques de con­trol men­tal. Casu­al­ment, just en tor­nar la revista espe­ci­a­lit­zada Neu­ro­Re­port ha publi­cat un arti­cle que m'ha apor­tat nous ele­ments de reflexió sobre els meca­nis­mes neu­rals de con­trol men­tal que, de forma innata, rea­lit­zem les per­so­nes com a part de la nos­tra vida social.

Fa uns anys es van des­co­brir les ano­me­na­des neu­ro­nes mirall, que ens per­me­ten reflec­tir men­tal­ment les acci­ons i les emo­ci­ons que veiem en les altres per­so­nes. N'he par­lat en altres oca­si­ons, en aquest diari i en altres arti­cles, assa­jos i lli­bres de divul­gació. Són res­pon­sa­bles de la gran capa­ci­tat d'imi­tació que tenim i del fet que puguem sen­tir empa­tia i viure en soci­e­tat. Ens per­me­ten pre­dir les inten­ci­ons dels altres i, en con­seqüència, adap­tar la nos­tra con­ducta a la seva, per inte­grar-nos soci­al­ment; i també anti­ci­par-nos a les seves acci­ons per evi­tar que ens per­ju­di­quin i, més encara, per inten­tar treure'n pro­fit.

Tan­ma­teix, en mol­tes situ­a­ci­ons no és con­ve­ni­ent imi­tar, sinó que per ins­tint de segu­re­tat i super­vivència ens cal fer acci­ons contràries o com­ple­mentàries. Per exem­ple, si algú ens ofe­reix una tassa i la té aga­fada per la nansa, ens cal fer un movi­ment com­ple­men­tari per aga­far-la pel tros lliure. O si veiem algú pre­o­cu­pat, no necessària­ment ens hem de pre­o­cu­par nosal­tres també; pot­ser la millor acció sigui pren­dre la ini­ci­a­tiva amb entu­si­asme, ja sigui per aju­dar-lo o per treure'n algun pro­fit. Fa temps que els neu­ro­ci­entífics bus­quen qui­nes zones del cer­vell estan impli­ca­des a fer aques­tes acci­ons com­ple­mentàries, i a deci­dir què cal fer en cada ocasió, imi­tar o fer una acció o tenir una emoció com­ple­mentària.

Segons aquest tre­ball, la decisió men­tal d'imi­tar o bé fer una acció com­ple­mentària es genera molt aviat al cer­vell, abans que l'objec­tiu final del que veiem es faci explícit. A par­tir de la pri­mera infor­mació que rebem pre­diem què farà l'altra per­sona i, d'alguna manera, deci­dim la nos­tra res­posta. Curi­o­sa­ment, les zones del cer­vell impli­ca­des inclo­uen, ini­ci­al­ment, els cen­tres de reco­nei­xe­ment de les emo­ci­ons i el perill i també les neu­ro­nes mirall; i, poste­ri­or­ment, la zona de presa de deci­si­ons cons­ci­ents. Ara bé, i aquest és el punt clau del mis­satge que vull trans­me­tre, quan hi ha sen­sació de perill o bé una forta càrrega emo­tiva, aquest cir­cuit neu­ral se salta la zona de con­trol cons­ci­ent, i la decisió que pre­nem és prin­ci­pal­ment irre­fle­xiva.

Què vull dir amb tot això? Doncs que, a nivell neu­ral, una manera rela­ti­va­ment sen­zi­lla de mani­pu­lar les acci­ons o les emo­ci­ons d'una població, és a dir, de con­tro­lar-los men­tal­ment perquè ser­vei­xin als pro­pis interes­sos, és alte­rant la per­cepció de segu­re­tat i/o gene­rant una forta càrrega emo­tiva. D'aquesta manera les per­so­nes tin­dran la tendència pre­cons­ci­ent a fer acci­ons o tenir emo­ci­ons, ja sigui com­ple­mentàries o imi­ta­ti­ves, de manera irre­fle­xiva, automàtica. Hi ha per­so­nes amb una habi­li­tat innata per exer­cir aquesta mani­pu­lació, però el mateix meca­nisme neu­ral, que inclou tant res­pos­tes imi­ta­ti­ves com com­ple­mentàries, fa que no sigui sen­zill iden­ti­fi­car-les, i encara menys dis­cri­mi­nar qui­nes la uti­lit­zen en bene­fici propi i qui­nes actuen per a un supo­sat bé comú.