Metamorfosi dels líders

Les per­so­nes som una espècie gru­pal. Tots ens sen­tim inte­grats en un o més grups –naci­o­nal, pro­fes­si­o­nal, cul­tu­ral, lingüístic, etc. Hi ha per­so­nes a qui, a més, també els agrada exer­cir el poder dins el seu grup, ser-ne líders. El lide­ratge, però, no és asse­qui­ble a tot­hom; fa falta un tem­pe­ra­ment espe­cial. Tan­ma­teix, tot­hom qui ha cone­gut algun líder coin­ci­deix a dir que l'exer­cici del poder els can­via. Què fa que una per­sona sigui un líder nat, i per què el poder la can­via? L'anàlisi d'aques­tes qüesti­ons és impor­tant perquè, un cop els esco­llim, dele­gem en ells part de les nos­tres deci­si­ons. I ara ens tro­bem en un moment en què els nos­tres líders han de pren­dre deci­si­ons cru­ci­als, com també les pren­dran els altres líders (amb inde­pendència de quins con­si­de­rem que són els nos­tres).

Per començar, els líders nats es carac­te­rit­zen per tenir una deter­mi­nada com­bi­nació neu­roquímica al cer­vell que els esti­mula a exer­cir la dominància social, i segons un tre­ball publi­cat a prin­ci­pis d'any pre­sen­ten un nivell més baix d'estrès que la població gene­ral. No hi ha, però, massa estu­dis genètics ni neu­ro­ci­entífics sobre la capa­ci­tat de lide­ratge, pos­si­ble­ment per la reticència de molts líders a ser exa­mi­nats –pot­ser per por que es des­co­brei­xin els seus secrets, o les seves misèries. En aquest sen­tit, fa uns anys es va publi­car un tre­ball que demos­tra que la mei­tat dels pre­si­dents que han tin­gut els EUA fins al 1974 (per no incloure'n cap de viu) tenien algun tipus de tras­torn men­tal, mal­grat haver exer­cit un lide­ratge clar.

Fa poc es va publi­car un estudi que indica que el 24% de les capa­ci­tats de lide­ratge són here­ditàries, i per tant d'ori­gen genètic, i es va iden­ti­fi­car un gen que ens hi pre­dis­posa en major o menor grau. Aquest gen, ano­me­nat CHRNB3, cor­res­pon al recep­tor neu­ro­nal de l'ace­til­co­lina, un neu­ro­trans­mis­sor impli­cat en la plas­ti­ci­tat neu­ral, en el nivell d'acti­vació gene­ral del cer­vell i en els sis­te­mes de recom­pensa men­tal. No és estrany que hi esti­gui impli­cat, perquè sens dubte l'acti­vació del cer­vell és impor­tant per a la capa­ci­tat de gestió asso­ci­ada al lide­ratge, i la sen­sació de recom­pensa els esti­mula a con­ti­nuar exer­cint el poder. Però el fet d'exer­cir aquest poder els fa can­viar.

Diver­sos estu­dis han demos­trat que, quan hom exer­ceix el poder, inva­ri­a­ble­ment es torna més dis­tant, més fred emo­ci­o­nal­ment i menys empàtic, la qual cosa li per­met pren­dre deci­si­ons impo­pu­lars o que afec­tin nega­ti­va­ment una part de la ciu­ta­da­nia amb més faci­li­tat. A més, cada cop se sent més moti­vat a pen­sar en ell mateix. I aquí és on hi ha l'ori­gen d'una clara para­doxa: si ini­ci­al­ment hom comença a exer­cir el lide­ratge pen­sant en el bé comú, l'efecte que el poder exer­ceix sobre el seu cer­vell va fent que cada cop valori més el seu propi bé, per sobre del col·lec­tiu. El poder social trans­forma el cer­vell. Des d'aquest punt de vista, quina diferència hi pot haver entre uns líders i uns altres? Pos­si­ble­ment el seu inici, perquè sens dubte també n'hi ha molts que van començar a exer­cir el poder pen­sant prin­ci­pal­ment –o única­ment– en el seu propi bé, no en el col·lec­tiu. Aquests són els líders tòxics. En ells no es pro­du­eix cap meta­mor­fosi, només l'agreu­ja­ment de la seva con­dició. Mai podran recu­pe­rar els pen­sa­ments cap a la col·lec­ti­vi­tat, ni per un ins­tant, perquè no els han tin­gut. Tant de bo els poguéssim iden­ti­fi­car fàcil­ment, mal­grat sovint les seves reac­ci­ons els dela­ten, si hom està atent.