Preguntes

Sóc d'un ram que ha fet de l'art de pre­gun­tar la seva pro­fessió. I sovint les pre­gun­tes són incòmodes. Es fan pre­gun­tes per dema­nar infor­mació sobre alguna cosa que es vol saber, un acla­ri­ment, la solució d'algun dubte. Pre­gun­tes que ser­vei­xen per expli­car i inter­pre­tar el que passa al nos­tre vol­tant. És la clàssica piràmide for­mada pels inter­ro­gants de sem­pre, que és el moll de l'os del peri­o­disme: què, per què, qui, com, quan i on. Un cop s'han pogut res­pon­dre tots els inter­ro­gants –de vega­des és difícil, ja me'n faig el càrrec: pan­ta­lles pla­nes, imat­ges rea­lit­za­des, comu­ni­cats de premsa, etc.– som una mica més lliu­res per pen­sar i, per tant, obrar en con­seqüència. També és veri­tat que hi ha per­so­nes que s'esti­men més no pre­gun­tar per no saber i ja els diran què han de fer. Vull enten­dre que la lli­ber­tat de premsa és això: pre­gun­tar per saber i poder actuar lliu­re­ment. Per aquesta mateixa lògica no acabo d'enten­dre per què fa tanta por pre­gun­tar a unes per­so­nes què volen. I el que encara em costa més d'enten­dre és l'acti­tud dels par­tits polítics cata­lans. Aquests dies assis­tim a un espec­ta­cle força penós per veure que no hi ha manera que es puguin posar d'acord en l'enun­ciat de la pre­gunta. Ja ho veu­reu que tot són excu­ses. Que sigui prou clara, aglu­ti­na­dora, res­pec­tu­osa, que sigui això que sigui allò... L'altre dia vaig sen­tir una defi­nició de què són les excu­ses i la vaig tro­bar molt encer­tada. Les excu­ses, diu Rai­mon Samsó, són els argu­ments de l'ego. I es poden apli­car a l'acti­tud dels par­tits, que, davant de la famosa pre­gunta de la no menys famosa con­sulta, han fet de què pre­gun­tar i de com pre­gun­tar-ho un tema per­so­nal. Pre­gunto: en una qüestió tan impor­tant no es poden dei­xar egois­mes, per­so­na­lis­mes, par­ti­dis­mes a banda i pen­sar en el bé comú? Quina por tenen? Si no hi ha res més democràtic que pre­gun­tar a la ciu­ta­da­nia què vol ser? O és que els polítics tenen por que els ciu­ta­dans els arra­co­nem i deci­dim ges­ti­o­nar-nos la vida nosal­tres matei­xos, sense el seu con­curs? Perquè, davant certs espec­ta­cles, n'hi ha per pre­gun­tar-se de què ser­vei­xen els polítics? Ei, són només pre­gun­tes.