L'endemà del dissabte

La ter­cera via esco­cesa va aparèixer el 16 de febrer del 2012, quan el govern escocès, tot tement que no hi havia prou suport popu­lar a favor de la inde­pendència del país, volia donar una altra opció als seus ciu­ta­dans: la de la “devo­lució màxima”; és a dir, un pacte fis­cal com­pa­ra­ble a aquell de què actu­al­ment gau­dei­xen els bas­cos i navar­re­sos, al nos­tre Regne d'Espa­nya, tan nomi­nal­ment igua­li­tari. Tot seguit, el govern britànic va dir que no, que només hi podria haver una sola pre­gunta al referèndum –“Escòcia hau­ria de ser un país inde­pen­dent?”– pre­ci­sa­ment perquè intuïa que una majo­ria d'esco­ce­sos hi vota­rien en con­tra.

El peri­o­dista i escrip­tor Rafel Nadal va ser el pri­mer a pro­po­sar una ter­cera via cata­lana –que té com a objec­tiu un esta­tus fede­ral asimètric, com aquell de què gau­dei­xen els bas­cos etc.– en una entre­vista a RAC 1, el 3 de setem­bre d'aquest any. El dia següent i en aquest diari, Vicent Sanc­his la va qua­li­fi­car com “una via morta”.

Doncs no tant, perquè, el 23 del mateix mes, Josep Antoni Duran i Lleida –com si hagués estat el pare de l'invent – va pro­po­sar aquesta mateixa ter­cera via en un arti­cle a La Van­guar­dia. Des d'ales­ho­res, els uni­o­nis­tes que es cre­uen pragmàtics (els d'UDC i els del PSC) no han dei­xat de pro­moure la via en qüestió, pre­ci­sa­ment perquè intu­ei­xen que si la pre­gunta de la con­sulta fos sem­blant a l'esco­cesa –“Cata­lu­nya hau­ria de ser un estat inde­pen­dent?”– una majo­ria (pot­ser acla­pa­ra­dora) de ciu­ta­dans hi vota­rien a favor. El que no deixa de ser extra­or­di­nari –fins i tot estra­fo­lari– en tot aquest afer és que, al con­trari del govern britànic, el govern espa­nyol fa el sord, no pas perquè ho sigui sinó perquè sap per­fec­ta­ment que, gràcies a tres-cents anys de governs espa­nyols pre­vis que han pro­vo­cat, atiat, ani­mat o tole­rat una acti­tud xenòfoba ja inde­le­ble envers els cata­lans, que s'ha arre­lat amb èxit entre sec­tors impor­tants de la població espa­nyola, qual­se­vol con­cessió a Cata­lu­nya (ni que es tractés de mig pei­xet) con­dem­narà el par­tit que hi hagi al govern a la pèrdua del poder durant un període incal­cu­la­ble. De fet, el que ha acon­se­guit el govern espa­nyol (amb l'ajut ines­ti­ma­ble dels seus ante­ces­sors) és una pro­esa única a Europa: que el fede­ra­lisme sigui una opció del tot ina­bas­ta­ble i la de la inde­pendència, l'única rea­lista.