Un altre país

L'altre dia pen­sava que si hagués d'expli­car al meu fill cer­tes coses que pas­sen en aquest país no sabria com posar-m'hi. Sort que, com que encara no té un any i mig, no podem tenir una xer­rada d'aques­tes carac­terísti­ques, però ja em vaig men­ta­lit­zant per quan arribi el dia. A la nos­tra gene­ració ens havien ense­nyat que ens havíem de por­tar bé, tre­ba­llar i si ens hi esforçàvem hi podia haver una recom­pensa, que aque­lla acti­tud tenia premi. D'altra banda, fer el con­trari et podia com­por­tar un resul­tat nega­tiu, no sem­pre un càstig. Si jo ara li digués al meu fill que ha de pen­car, posar-hi el coll, actuar amb els valors que li hem començat a ense­nyar, pen­sant en el seu bé i en el de la comu­ni­tat, no pas per obte­nir cap recom­pensa, sinó per estar bé amb ell mateix i amb el seu entorn, podria ser que em digués que sí, que d'acord, però també em podria res­pon­dre –i no m'estra­nya­ria– que tot això està molt bé però “vols dir que cal, pare?”. Segu­ra­ment aquesta acti­tud esta­ria influïda per allò que hau­ria vist, lle­git o sen­tit als mit­jans: diver­sos exem­ples de per­so­nes que, sense escrúpols, sabent que fan o faran mal, han robat, menys­preat, menys­tin­gut, que s'han van­tat de fer-ho, que no se'n pene­dei­xen gens i que els ha anat la mar de bé. No només això, sinó que se'ls té en una con­si­de­ració i un res­pecte que no merei­xen.

En defi­ni­tiva, el món al revés. Un país d'hipo­cre­sia. Un país que aplau­deix, elo­gia i empara els cor­rup­tes que es pas­se­gen amb total impu­ni­tat pel car­rer amb el cap ben alt i amb posat de víctima. Un país que cri­mi­na­litza, cri­tica i posa en el punt de mira els que gosen desem­mas­ca­rar els que fan el joc als que els han empès fins al poder. M'escar­ras­saré a fer-li veure que és el món al revés, però és el món o el país que veurà. Si no és que hi fem alguna cosa. Encara depèn de nosal­tres que els nos­tres fills vis­quin amb garan­ties una altra rea­li­tat, un altre país sense haver d'anar-se'n.