El fracàs i el patiment

Una jove Wasp (white, anglo-saxon, pro­tes­tant), lli­cen­ci­ada a Har­vard, que ha cor­re­gut món, parla llengües i prové d'una família benes­tant de Bos­ton explica al seu pare que ha cone­gut un jove cali­fornià, gra­duat a Berke­ley, alt, espor­tista i dedi­cat a les finan­ces amb qui es vol casar. La jove pon­dera les vir­tuts del promès, a cada pre­gunta del pare res­pon amb entu­si­asme fent èmfasi en els seus innu­me­ra­bles atri­buts... El pare sob­ta­da­ment pre­gunta: “Quins són els fra­cas­sos?” La jove queda per­plexa, i pre­gunta: “Quins fra­cas­sos?” “Els que ha tin­gut a la vida”, res­pon el pare. “No en té”, res­pon ella, “tot són èxits”. El pare se la mira amb dete­ni­ment: “Filla meva, si no té fra­cas­sos, si no sap què és equi­vo­car-se, no t'hi casis, no pot anar bé de cap manera, a la vida el que és impor­tant són els errors.”

Són els fra­cas­sos i els errors els que huma­nit­zen la per­sona, els que li apor­ten una experiència enri­qui­dora, els que l'endu­rei­xen però també la fan més pon­de­rada i equi­li­brada, més pro­pera i més sin­cera amb ella mateixa i amb els altres. L'èxit aporta un incre­ment sovint exces­siu d'auto­es­tima, de con­ven­ci­ment per­so­nal de la pròpia vàlua. L'èxit no per­met ava­luar equi­li­bra­da­ment les situ­a­ci­ons perquè deforma la rea­li­tat en allò que resulta més difícil d'ana­lit­zar de manera pon­de­rada, és a dir, la pròpia actu­ació i la pròpia vàlua com a indi­vidu. L'èxit té una gran capa­ci­tat de crida, de per­so­nes que afa­la­guen i pon­de­ren el que s'ha fet més enllà del seu valor objec­tiu. És difícil sos­treure's a l'afa­lac i des­triar el valor real d'un mateix del que els altres diuen que veuen si és que real­ment ho veuen. L'èxit indu­eix a pen­sar que aquest s'ha de repe­tir i, si no suc­ce­eix, pot por­tar a la ira perquè es con­si­dera injust no acon­se­guir un resul­tat con­si­de­rat, meres­cut mal­grat que no es degui a cau­ses objec­ti­ves..., l'èxit crea addicció. Tenia raó el pare, si el jove promès no havia encara fra­cas­sat, havia encara de conèixer-se una part de la seva per­so­na­li­tat, saber com seria capaç d'encai­xar la injustícia, l'error... que tard o d'hora arri­ba­ria.

‘Anna Karènina', una de les novel·les més impor­tants de la lite­ra­tura uni­ver­sal, que conté en grau extrem les majors vir­tuts i els més bai­xos sen­ti­ments humans, comença amb una frase que ha esde­vin­gut famosa, “Totes les famílies feli­ces s'assem­blen. Cada família dis­sor­tada ho és a la seva manera...” Perquè la feli­ci­tat té en aquest cas un punt de super­fi­ci­a­li­tat, d'incon­sistència, manca d'anàlisi d'un mateix, per saber les cau­ses de l'èxit, perquè el que compta, quan les coses sur­ten bé, no és el perquè, sinó el què, no és la causa, sinó el resul­tat. És el resul­tat mateix el que car­bo­nitza l'entorn i esborra les raons per les quals ha succeït el que ha pas­sat. El fracàs i l'error indu­ei­xen a l'anàlisi del perquè, a voler saber què no s'ha fet bé o no s'ha per­ce­but bé del que un ha fet. El fracàs implica pati­ment, reconèixer les pròpies limi­ta­ci­ons, i això és sem­pre enri­qui­dor perquè porta a la reflexió.

Tots els fills s'esti­men igual, però de dife­rent manera. Aquells que no hi són o fan una altra vida o són des­gra­ci­ats, estan malalts o patei­xen, estan sem­pre més a prop del cor dels pares per la seva fra­gi­li­tat, per la seva neces­si­tat de pro­tecció i afecte o per la seva absència.

De la imper­fecció i de l'error neix la gran­desa de la natu­ra­lesa humana. Són sem­pre els que fra­cas­sen i con­ti­nuen llui­tant els que ens resul­ten atrac­tius. No és pos­si­ble tro­bar un gran home que no hagi fra­cas­sat; si no apa­reix l'error, s'hau­ria de pen­sar, com el pare de la jove, que la per­sona no és fia­ble, perquè la cir­cumstància a llarg ter­mini no és sos­te­ni­ble i ama­gar les pròpies feble­ses és una covar­dia i també una pre­sumpció, perquè es pretén fer veure que s'és el que no s'és.

No és pos­si­ble tro­bar la feli­ci­tat sense el pati­ment, sense el fracàs, perquè és aquest el que per­met tro­bar el valor del que es té i la satis­facció que es deriva de sen­tir-se útil i esti­mat. No és el mateix sen­tir-se pagat que valo­rat, no és el mateix donar perquè es rep que donar sense espe­rar retorn, pel plaer de fer el bé a l'altre, perquè una cosa és la justícia i l'altra, l'afecte, i és aquest el que ens fa pro­fun­da­ment, i no super­fi­ci­al­ment, feliços.