Opinió

L'ocasió perduda

Les apel·lacions
del partit a la disciplina desprestigien
la política

És un tòpic repe­tit: el PSC va gene­rar en el període 1970-2000 una cohesió social a Cata­lu­nya que, sense la seva existència, no hau­ria estat pos­si­ble. Cata­lu­nya ha estat sem­pre terra d'immi­gració. El 75% de la població cata­lana o ha nas­cut fora de Cata­lu­nya o té pares pro­ce­dents d'altres comu­ni­tats autònomes. La població era el 1950 de 3,2 mili­ons i el 2000, de 6,3. En aquest període, 1,8 mili­ons de per­so­nes van venir a viure i tre­ba­llar. És un fet remar­ca­ble que aques­tes per­so­nes s'inte­gres­sin sense difi­cul­tats en una soci­e­tat amb una llen­gua i una cul­tura dife­rents, més encara quan Cata­lu­nya no té ni ha tin­gut la força econòmica i admi­nis­tra­tiva d'un estat. És difícil tro­bar pre­ce­dents. Als EUA, entre el 1880 i el 1930, van arri­bar 28 mili­ons de per­so­nes, que van pas­sar a inte­grar-se en un país de 50 mili­ons el 1880. Repre­senta la inte­gració en cin­quanta anys d'una immi­gració que tenia una dimensió del 56% de la població ori­gi­nal. A Cata­lu­nya, en relació amb el 1950, el resul­tat és idèntic.

el psc es va cons­ti­tuir per la síntesi de dos grups soci­als dife­ren­ci­ats, la bur­ge­sia cata­lana d'esquer­res i la immi­gració que venia a Cata­lu­nya a bus­car un nivell de vida millor. És cert que el lide­ratge del par­tit era dels pri­mers, però també que els segons s'hi van sen­tir còmodes. Això no hau­ria estat pos­si­ble sense aquesta doble ànima i cul­tura, i pos­si­ble­ment tam­poc en un par­tit de dre­tes que pri­o­ritza la con­ser­vació de les tra­di­ci­ons i en què el mèrit i l'èxit econòmic i social pas­sen per sobre de la incor­po­ració a una soci­e­tat que es vol igua­litària i sense exclu­si­ons. Perquè el par­tit pogués fer aquesta funció, va ser neces­sari que tots dos grups hi esti­gues­sin repre­sen­tats.

el poder dins del psc es va des­plaçar pro­gres­si­va­ment envers els ciu­ta­dans que pro­ce­dien de la immi­gració, perquè, amb el temps, el seu nivell de renda i de cul­tura i, per tant, la seva influència dins del par­tit i la soci­e­tat va créixer. L'ascen­sor social va fun­ci­o­nar i el país es va enfor­tir i cohe­si­o­nar, que era l'objec­tiu del soci­a­lisme català. L'arri­bada del pre­si­dent Mon­ti­lla a la Gene­ra­li­tat és la cul­mi­nació i la demos­tració d'aquest èxit. Avui la situ­ació de la soci­e­tat cata­lana és una altra. L'evo­lució política i econòmica, la lli­ber­tat de cir­cu­lació d'idees que ha fet pos­si­ble la democràcia, errors polítics greus del govern cen­tral i un dèficit fis­cal exa­ge­rat han por­tat a crear un doble cor­rent d'opinió: els par­ti­da­ris de la inde­pendència, que Cata­lu­nya es con­ver­teixi en estat, i els par­ti­da­ris d'un canvi en l'encaix polític i econòmic de Cata­lu­nya i Espa­nya. El nom­bre de ciu­ta­dans que volen que es man­tin­gui la situ­ació actual és gai­rebé irre­lle­vant.

Aquest és un debat trans­ver­sal a la soci­e­tat cata­lana, perquè molts dels fills dels immi­grants d'ahir són inde­pen­den­tis­tes d'avui i no tota la bur­ge­sia cata­lana és par­tidària de la inde­pendència per raons  d'interès econòmic i de tra­dició. L'esce­nari social i polític ha can­viat acce­le­ra­da­ment en els dar­rers anys.

el psc, com a par­tit trans­ver­sal i de progrés, hau­ria pogut lide­rar aquest debat amb el mateix èxit amb què en el pas­sat va lide­rar el debat al vol­tant de la immi­gració. Per això, era neces­sari que hagués aco­llit par­ti­da­ris de les dues visi­ons exclo­ent-ne els extrems, en síntesi de la visió pro­pera a la inde­pendència i dels par­ti­da­ris d'un nou encaix de Cata­lu­nya a Espa­nya; aquesta és l'essència d'un par­tit pro­gres­sista, la volun­tat d'enten­dre's i col·labo­rar. L'enfron­ta­ment intern del par­tit demos­tra que aques­tes dues sen­si­bi­li­tats hi eren, però l'error polític dels seus diri­gents és optar per una de les dues vies i mar­gi­nar els que no la com­par­tei­xen. El par­tit ha pri­o­rit­zat el suport elec­to­ral a curt ter­mini sense inten­tar expli­car als seus votants la importància de man­te­nir una posició d'inte­gració i trans­ver­sa­li­tat.

la lli­ber­tat demos­trada pels dipu­tats dis­si­dents honra la política, perquè, una vegada ele­git, el par­tit té l'obli­gació, per res­pecte als seus elec­tors, d'actuar segons la seva consciència dins dels prin­ci­pis defi­nits en el pro­grama amb què es va pre­sen­tar a les elec­ci­ons. Això ha pas­sat en aquest cas de manera com­pro­va­ble. Les apel·laci­ons del par­tit a la dis­ci­plina i a les seves majo­ries inter­nes des­pres­ti­gien la política, perquè ante­po­sen el par­tit a la soci­e­tat. El temps demos­trarà si aquest judici és cor­recte. De moment, l'ocasió per­duda que això repre­senta ja és visi­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia