La llei electoral catalana

Ja sé que hem pas­sat 30 anys sense una llei elec­to­ral pròpia i que no vindrà d'un dia, però em resulta força difícil de dige­rir que els nos­tres legis­la­dors i par­tits polítics siguin capaços de reu­nir-se, dinar i arri­bar a un acord per abai­xar els impos­tos al joc i faci­li­tar que uns casi­nos es puguin fer al cos­tat de Port Aven­tura, però que siguin incapaços d'asso­lir una entesa per ela­bo­rar una llei elec­to­ral que ens allu­nyi de la democràcia de baixa inten­si­tat espa­nyola. Els valents que fa temps que seguei­xen aquesta columna recor­da­ran que sóc un ferm defen­sor del sis­tema anglès de cir­cums­crip­ci­ons uni­no­mi­nals. Crec que el fet d'eli­mi­nar les llis­tes i triar només un dipu­tat de dis­tricte fa que la fide­li­tat als elec­tors del seu ter­ri­tori sigui més forta que amb el par­tit, la qual cosa des­terra l'aber­ració democràtica que sig­ni­fica la dis­ci­plina de vot, per exem­ple. Tot i amb això, m'aplico la vacuna de la rea­li­tat i entenc que als par­tits els resulta difícil renun­ciar al seu poder, per la qual cosa admeto com a mal menor (però supe­rior al sis­tema actual) un model mixt com l'ale­many o l'escocès, amb alguns dipu­tats tri­ats per llis­tes i els altres per dis­tric­tes uni­no­mi­nals. El que crec que els ciu­ta­dans no hauríem d'estar dis­po­sats a accep­tar és que no s'aprovi una llei elec­to­ral en aquesta legis­la­tura. Què millor que cele­brar les elec­ci­ons que ens por­ta­ran a la inde­pendència (o les pri­me­res de la república cata­lana) amb una nor­ma­tiva elec­to­ral pròpia, democràtica, trans­pa­rent i moderna?