Amagat, al Motel

El Motel, nom amb què es coneix l'Hotel Empordà de Figue­res, és l'esce­nari fins al mes de maig d'una expo­sició de l'artista gironí Jordi Ama­gat. Pin­tor sense tendència però amb un estil propi inqüesti­o­na­ble, Ama­gat sap com omplir aquell séc de què par­lava el roman­ti­cisme ale­many, l'escletxa entre dues soli­tuds, el pont que resol la poètica del doble, els dub­tes sobre el dubte. Entre el figu­ra­tiu i l'abs­tracte, el geomètric i l'orgànic, l'arqui­tec­tura i la intuïció, el pin­tor dels dio­ra­mes mis­te­ri­o­sos ens inter­pel·la amb les pro­por­ci­ons (de figu­res i objec­tes), les super­po­si­ci­ons, el cro­ma­tisme i els sen­tits: l'obra ben feta. Dibuix, ceràmica, escul­tura o fusta, Ama­gat pinta des d'un pen­sa­ment revo­lu­ci­o­nari fet d'idees que crei­xen a la velo­ci­tat de la llum. Conei­xe­dor de la història de la pin­tura, s'atre­veix a fer caps impos­si­bles, jar­dins onírics, com­po­si­ci­ons com cons­tel·laci­ons. Con­si­dera que l'acte cre­a­tiu és trans­ver­sal: Dalí, Lorca i Bach par­len el mateix idi­oma i el refe­rent ori­en­tal repre­senta, en la seva pin­tura, un focus ama­ble i savi, com la natura sem­pre pre­sent: Ama­gat és, al mirall, Tagama, un mes­tre zen. Amb un domini exem­plar del dibuix, el pin­tor Ama­gat genera les tres dimen­si­ons. Admi­ra­dor de la lli­ber­tat de Picasso, de pin­tar els buits com Miró, del Dalí d'abans de la guerra o de la poe­sia pin­tada de Max Ernst, Ama­gat fa qua­dres-escul­tura que cri­den l'espec­ta­dor a ser mirats per totes ban­des. Figu­res cir­cu­lars que s'esca­pen. Culs mas­sis­sos, braços for­nits, dees­ses hindús, ulls dali­ni­ans, ante­nes, dones pode­ro­ses, àngels, cer­vells en espi­ral. El nir­vana. Rea­lisme màgic? Sur­re­a­lisme? Cubisme? Metafísica? Hiperfísica? Patafísica? Tot i més. Meta­mor­fosi acce­le­rada, com el ritme múlti­ple de l'uni­vers. Ama­guem-nos una estona al Motel: mirem, escol­tem les veus, res­pi­rem bellesa. El caos ens rega­larà l'ordre o l'atzar. I ens farem més savis.