La felicitat a Can Mau

Tots ja tenen una edat, però m'expli­quen (i m'ho crec) que es conei­xen i s'esti­men des de ben petits. Que ja eren amics quan, al Cau, com­par­tien can­tim­plo­res, tiri­tes i llan­ter­nes en les pri­me­res excur­si­ons, mal­de­caps en les res­pon­sa­bi­li­tats assig­na­des i pors en les iniciàtiques aven­tu­res infan­tils.

Em diuen que han anat fent el camí de la vida junts; que amb les seves dones (que també ha estat còmpli­ces d'aquesta amis­tat tan espe­cial) han vis­cut les il·lusi­ons i els secrets dels pri­mers ena­mo­ra­ments, han anat tre­ba­llant la madu­resa de l'amor i el deure i l'ale­gria de la des­cendència.

Em diuen que quan un ha estat malalt els altres s'han ocu­pat de les seves coses i han vet­llat perquè l'uni­vers fami­liar de l'amic no tron­tollés. Em diuen que han cele­brat junts els nai­xe­ments dels fills (i ara ja dels néts), les pre­o­cu­pa­ci­ons per veure'ls créixer, for­mar-se, tro­bar la pri­mera feina, ena­mo­rar-se, dese­na­mo­rar-se, frus­trar-se i ser feliços. Em diuen que han patit les tris­te­ses junts, que ple­gats han afron­tat rep­tes per­so­nals i pro­fes­si­o­nals amb gene­ro­si­tat i opti­misme. Em diuen que quan un porta el braç engui­xat, l'altre ajuda que l'hort i la logística quo­ti­di­ana del cama­rada segueixi enda­vant. Però sobre­tot, un d'ells, un esti­mat també amic meu, em diu que faci sol, nevi o plo­gui, es tro­ben cada set­mana per fer un esmor­zar de for­qui­lla d'aquells que deri­ven en una tertúlia recon­for­tant. Que gau­dei­xen d'esplèndi­des lles­ques de pa ben amas­sat, d'ous fer­rats amb can­sa­lada, de la sobras­sada caso­lana que varen fer a la dar­rera matança, d'un vi bo de bata­lla i de cara­ji­llos d'un anís ja intro­ba­ble.

Em diuen que riuen, beuen i fumen més del que expli­quen i que son feliços tant com expli­quen i... no en dubto. Em diuen que són hos­pi­ta­la­ris, amics dels seus amics, soli­da­ris, radi­cals en allò en què a vega­des no hau­rien de ser-ho i tous en allò en què pot­ser hau­rien de mos­trar més con­tundència, i... no en dubto. Em diuen que aquells esmor­zars són pan­ta­gruèlics, memo­ra­bles i entra­nya­bles, i... tam­poc no en dubto. I, final­ment, tot i que em diuen que en aquests àpats pri­vats no hi van mai senyo­res, jo, ara que m'han dit tan­tes i tan­tes coses... no m'ho vull creure.