A l'amic Pasqual Legido

Quan, de petit, vaig estu­diar a Bar­ce­lona, cada tarda anava a fer els deu­res a les ofi­ci­nes que coman­dava un meu oncle, a la casa del qual vivia. Habi­tatge i ofi­ci­nes esta­ven a dife­rent replà del mateix immo­ble i l'oncle em con­tro­lava des del seu des­patx. Si aca­bava la feina aviat, em feia aju­dar els vai­lets, un xic més grans que jo, que venien a hores a posar al dia els arxius de cli­ents i proveïdors. Amb un d'ells hi vaig inti­mar molt. Cada cop que pas­sava, mirava sem­pre de reüll el que jo feia i acabàvem par­lant dels meus estu­dis i de les meves afi­ci­ons. Jo, quan tenia pocs deu­res i no havia d'arxi­var, em dedi­cava, d'ama­gat, a escriure his­to­ri­e­tes en una lli­breta molt reser­vada. Però ell, el Pas­qual Legido Huer­tas, que així es deia, un dia em va aga­far de sor­presa i vaig haver de dei­xar-li lle­gir aque­lles nar­ra­ci­ons infan­tils. Lluny de riure-se'n, em va anar ani­mant sem­pre a seguir escri­vint i, un dia, fins i tot, se me'n va empor­tar uns ver­sos, amb la intenció de fer-los publi­car en una revista. Al seu torn, m'expli­cava aven­tu­res fut­bolísti­ques. Jugava de por­ter en un dels equips juve­nils del Barça –em sem­bla– i em par­lava d'en Rama­llets i de l'Estrems (por­ters del pri­mer equip). Quan vaig dei­xar Bar­ce­lona el 1958 li vaig per­dre la pista, al Pas­qual. I un dia, l'any pas­sat, veient de casu­a­li­tat el pro­grama Hay una cosa que te qui­ero decir se'm va ocórrer que a mi em succeïa un cas sem­blant als de la tele. Feia uns sei­xanta anys que no havia vist el Pas­qual. I m'hau­ria agra­dat expli­car al vell amic que, efec­ti­va­ment, havia con­ti­nuat amb la dèria d'escriure i alguna cosa havia fet, petita, és clar, en el món de la cul­tura. Però jo no estava pas per anar a la tele. I vaig començar la inda­gació pel meu compte. Vaig loca­lit­zar, en efecte, on vivia el Pas­qual. La seva esposa, que és la que es va posar al telèfon, em va dir que estava deli­cat i sor­de­java, però que el retro­ba­ment li feia molta il·lusió i que ja m'escriu­ria. La carta no va arri­bar mai. Vaig deduir que devia estar més malalt del que sem­blava. Calia anar a veure'l. Però també vaig dub­tar de si el podia ferir que el veiés tan allu­nyat del seu aspecte d'abans. Vaig dei­xar pas­sar un temps. Massa. Fa poc, la seva dona em va tele­fo­nar per donar-me la mala notícia: el Pas­qual havia mort. Vaig que­dar trist i frus­trat. L'abraçada pre­vista havia que­dat pen­dent. Per sort, li havia enviat un lli­bre meu i em diuen que en va fer lec­tu­res i relec­tu­res, emo­ci­o­nat. El lec­tor em per­do­narà que li dedi­qui aquest petit home­natge. Coses del cor.