Anna Maria Dalí

Acaba de fer 25 anys que va morir Anna Maria Dalí, després de molt temps de viure amb tota dis­creció i reserva a la residència fami­liar des Llané, a Cadaqués. Vaig tenir l'opor­tu­ni­tat, gràcies a una autèntica tera­nyina d'amics comuns entre els quals des­ta­cava Mont­ser­rat Vay­reda, de trac­tar força assídua­ment Anna Maria Dalí els sis o set últims anys de la seva vida. Recordo bé el dia que la vaig conèixer, era un dijous d'hivern del 1984. Encara veig la seva aco­lli­dora casa a la blanca Cadaqués, a tocar el mar d'Homer, de sant Pau i de Roger de Flor; los peces de plata salen a tomar la luna y tú mojarás las tren­zas en este mar blanco... Va ser una vet­llada deli­ci­osa, ves­pre i bona part de la nit, una nit d'immo­de­rada tra­mun­tana sota unes llu­nya­nes, tre­mo­lo­ses, mudes estre­lles de gener. Dant, evo­cat en la con­versa, en tor­na­ria a dir quali fio­retti dal not­turno gelo. Con­fesso que hi anava amb un cert temor, amb aquell temor més o menys domi­nant que ens porta allò des­co­ne­gut, agreu­jat pel fet de tro­bar-me davant un cons­ti­tu­ent de la nis­saga Dalí. Però el temor fou ins­tan­tani, durà el temps de posar el pri­mer peu al llin­dar de casa de l'Anna Maria, la sirena y pas­tora al mismo tiempo, morena de acei­tu­nas de espuma fría, hijita de los oli­vos y sobrina del mar, que tenia al rebe­dor una mena d'altar dedi­cat pre­ci­sa­ment al seu admi­rat –ido­la­trat?– García Lorca.

La llarga sobre­taula fou il·lus­trada amb unes extra­or­dinàries dia­po­si­ti­ves del cap de Creus, l'autor de les quals era el gran Meli, un altre amic entra­nya­ble i molt enyo­rat. Anna Maria les anava comen­tant amb parau­les ama­bles, evo­ca­do­res de temps llu­mi­no­sos, d'esca­pa­des de joven­tut, de records encara ben vius sota la cen­dra del temps. Quan el mes­tre de la Ram­bla –una de les ori­gi­na­li­tats del qual era la de no tenir telèfon a la botiga– va pas­sar l'última vista, a la sala s'escoltà el sos­pir de la penosa tor­nada a la mate­ri­a­li­tat diària... qué rica aque­lla comida con sal y arena al pie del águila naranja...!

Quan vam sor­tir a fora, ningú no sabia quina hora era; era tard, no calia saber més. La tra­mun­tana, freda com un desa­mor, ens tor­nava a la rea­li­tat i les llums del cotxe, blan­qui­no­ses i imper­tor­ba­bles, fora­da­ven la nit que cor­ria esbor­ro­nada pel Pení i per la plana. En el record, per­sis­tent i diàfan, l'aco­lli­ment, l'amis­tat, l'haver-nos arruat junts cap a temps pas­sats, seguint pot­ser només el ras­tre argen­tat d'un car­gol.