cròniques del dia d (2)
Els germans de Bedford
sobre la platja d'Omaha i a resguard de les oscil·lants marees s'alça el turó que allotja el cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer. Cadascuna de les 9.387 creus blanques de marbre que reposen sobre una gespa perfilada diàriament amaga almenys una història de sacrifici, però una d'elles sobresurt entre el paisatge amb un estel daurat. És la de Theodore Roosevelt júnior, fill del president Theodore Roosevelt i cosí llunyà del també president Franklin Delano Roosevelt. Tot i ser destinat a Anglaterra per preparar des d'una oficina l'avenç de l'oest de l'operació Overlord, Roosevelt escriuria una carta al general Barton abans del dia D. “Els homes habituats a veure'm al seu costat en l'entrenament tenen el dret de veure'm al costat durant l'operació”, va escriure al general Barton, que va aprovar la voluntat de Roosevelt de desembarcar a Normandia amb els seus homes sospitant que podia no tornar-lo a veure mai més. L'heroïcitat de Roosevelt al capdavant de la 4a divisió d'infanteria a la platja de Utah li valdria la màxima distinció militar, la medalla d'honor, a títol pòstum, després que el 12 de juliol del 1944 va tenir una crisi cardíaca mortal. Sense l'estel daurat, però, la creu 28 de la filera 10 del sector G del cementiri de Colleville evoca un altre sacrifici, menys divulgat, per alliberar Europa del nazisme.
El nom esculpit en el marbre de la creu és el de Bedford Turner Hoback i el nom remet a la seva localitat natal, Bedford, una vila de Virgínia que el 1944 tenia 3.200 habitants. Des de petit, Bedford Hoback creia que la seva voluntat de servei passava per enrolar-se a la guàrdia nacional, i així ho va fer. El seu exemple va inspirar el seu germà petit, Raymond, sempre disposat a imitar-lo. La guàrdia va ser mobilitzada el 1941 i, avançada la guerra, els germans Hoback van ser enrolats a la companyia A del 116 regiment d'infanteria. De fet, Bedford i Raymond eren un dels 33 grups de germans que el dia D van desembarcar a Normandia i dels quals tres eren també de Bedford (a més d'ells, els germans Powers i els bessons Stevens).
Lucille Hoback Boggess, llavors una adolescent i que ara té 89 anys, recorda l'angoixa viscuda a la llar per l'absència de notícies. “Quan un dia vam sentir que es tractava del dia D, a Bedford es va instal·lar el neguit, perquè la companyia A formava part de la primera onada que va desembarcar a Omaha”, diu Lucille en conversa telefònica des de Bedford.
L'angoixa va conviure amb els Hoback fins que el 15 de juliol del 1944 el xèrif local va trucar a la porta, un diumenge, amb Lucille i els seus pares vestits per anar a missa, i va entregar un telegrama al pare. “El Departament de Guerra lamenta informar que: el seu fill Bedford Turner Hoback ha mort en combat.” A l'infern d'Omaha, on els soldats carregaven amb 50 quilos d'equipatge a l'esquena que sovint els enfonsaven al mar abans d'arribar a tocar la sorra, Bedford havia sigut un dels que havien arribat a morir a la sorra.
Si bé aquell diumenge de juliol més telegrames van arribar a llars de Bedford, a la dels Hoback el truc del xèrif a la porta es repetiria l'endemà. I el telegrama els era familiar. “El Departament de Guerra lamenta informar que: el seu fill sergent Raymond Samuel Hoback ha desaparegut en combat.” Ferit a la sorra d'Omaha, Raymond va esperar el trasllat a Anglaterra, però el viatge va ser accidentat i el seu cos no va aparèixer mai.
Colpejada per la pèrdua de dos joves fills a la platja de Normandia, la mare de Bedford i Raymond va decidir que la mort no podia ser diferent de la vida. “La mare va decidir que no els volia separar en l'hora de la mort, així que Bedford està enterrat a Colleville i Raymond té el nom inscrit al memorial del cementiri”, relata Lucille des de Bedford, una vila que amb 19 joves morts el dia D és la localitat amb més vides perdudes per càpita aquell dia. El 1994, Lucille i el supervivent John Robert Slaugther, sergent de la companyia C, van convèncer Bill Clinton de crear el Memorial Nacional del Dia D a Bedford, que el 2001 seria
inaugurat per George W. Bush.
L'endemà del dia D, un soldat de Virgínia va trobar entre la sorra d'Omaha una Bíblia i en veure que era d'un tal Raymond Hoback, de Bedford, la va enviar a l'adreça que hi figurava. “La meva mare li havia regalat la Bíblia el Nadal del 1938 en fer 18 anys, era un ritual”, evoca Lucille revivint l'emoció de la família quan el correu els va donar una mica de pau. “Conservem la Bíblia com un tresor”, confessa Lucille en nom dels Hoback, una família com tantes que té dos germans reposant en una terra on no van arribar a conèixer ningú, però al costat d'una platja on van guanyar la gratitud eterna dels que mai no els arribarien a conèixer.
