Can Felip

En aquell temps, i és prou ben sabut, a les cases no hi havia pas les como­di­tats que hi tenim avui. Ni de bon tros. Per exem­ple, a casa meva, si durant la nit havíem d'anar al lavabo (eufe­misme en ús per indi­car acci­ons no pre­ci­sa­ment de lava­tori), havíem de bai­xar a la planta de car­rer, sor­tir a un pati i fer una vin­tena de metres per arri­bar a una minúscula estança, a la porta de la qual hi havia escrit: “Número 100.” Fins pas­sats molts anys no vaig saber què sig­ni­fi­cava aque­lla deno­mi­nació a la porta del vàter de casa meva, casa pro­pi­e­tat d'un gran hisen­dat del poble, fabri­cant i boti­guer, que en tenia unes quan­tes dot­ze­nes. Temps enllà, estu­di­ant al Semi­nari de Girona, un bon dia el pro­fes­sor d'història, quan tocava par­lar dels últims Àustries i els pri­mers Bor­bons, ho va expli­car a classe: després d'anys de llui­tes, el pri­mer Borbó, Felip V, que així s'ano­me­nava el rei dels espa­nyols, vencé els cata­lans, els anul·là el govern i dis­solgué el Con­sell de Cent, l'antiga ins­ti­tució. Per a oprobi de tota Cata­lu­nya manà que les comu­nes i latri­nes es digues­sin “Cent”.

Però vet aquí que en aque­lla mateixa classe d'història, un alumne demanà per què del vàter també hi havia gent que en deia “can Felip”. Avui aquesta deno­mi­nació està en desús, però de petit l'havia sen­tit dir força, i sovint allà en aquell casa­lot enlai­rat i fred de Girona la usàvem (la deno­mi­nació). Se'ns va expli­car que aquest nom era en honor pre­ci­sa­ment del rei borbònic Felip V i com a rèplica del fet que de la comuna també se'n deia el “número cent”, que devia venir del “Con­sell de Cent”. “Anar al cent” ha des­a­pa­re­gut de la llen­gua però “anar a can Felip” mig sobre­viu, encara que a dures penes, en la parla popu­lar. Al Dic­ci­o­nari eti­mològic i com­ple­men­tari de la llen­gua cata­lana, del gran lingüista Joan Coro­mi­nes, hi apa­reix l'expressió i l'expli­cació d'“anar a can Felip”. Per si s'hi vol­gues­sin entre­te­nir, és al volum ter­cer de l'esmen­tat dic­ci­o­nari, pàgina 937. Quan vaig saber la història, vaig escriure amb un guix a la porta del vàter de casa meva “Can Felip”. M'ho van fer esbor­rar sense cap expli­cació ni donar-me'n cap raó; no recordo qui, no vull recor­dar-me'n; la memòria és un acte de volun­tat i també ho és l'oblit. Voilà. En canvi, ves per on, aquest 19 de juny, més de cin­quanta anys després d'haver-ho sabut i quasi obli­dat, m'ha tor­nat tot ple­gat a la memòria. Què ho deu fer?