De nou Gaza

Sis hores va durar la treva pro­po­sada per Egipte per atu­rar el bom­bar­deig de Gaza i el llançament de coets con­tra Israel des de la franja. Havia estat accep­tada uni­la­te­ral­ment pel govern d'Israel i silen­ci­o­sa­ment per Hamas. Després del tren­ca­ment, els retrets habi­tu­als sobre qui i com va tren­car la treva, els coets de Hamas o les acci­ons puni­ti­ves de l'exèrcit isra­elià. Tant se val: la dura rea­li­tat segueix ina­mo­vi­ble. D'una banda, una població isra­e­li­ana psi­cològica­ment ter­ro­rit­zada que creu amenaçada la seva super­vivència pels gai­rebé mil coets pro­vi­nents de la franja en les dar­re­res set­ma­nes que s'han cobrat una víctima. És tot el que neces­sita Ben­ja­min Neta­nyahu per jus­ti­fi­car l'esca­lada mili­tar i refer ponts amb l'ultra­dretà minis­tre d'Afers Estran­gers Avig­dor Lie­ber­man, que s'opo­sava a accep­tar la treva. De l'altra, una població física­ment i psi­cològica­ment ter­ro­rit­zada per l'ope­ració Marge Pro­tec­tor, que ja ha pro­vo­cat gai­rebé dos-cents morts, fona­men­tal­ment civils, i la impos­si­bi­li­tat de fugir, atès que la fron­tera amb Egipte roman tan­cada. És tot el que neces­sita Hamas per jus­ti­fi­car que con­ti­nuarà amb el llançament de coets.

Fa uns dies l'escrip­tor isra­elià Etgar Keret escri­via que les gene­ra­ci­ons més joves d'Israel han estat adoc­tri­na­des “en la idea que el con­flicte pales­ti­nois­ra­elià és una impo­sició de les altu­res [divina]. És quel­com com ara el mal temps, del qual podem par­lar, del qual ens podem lamen­tar..., però que no podem fer res per can­viar-lo”. El 2012, l'escrip­tor palestí Basem al-Nabriss afir­mava en referència a Hamas que a Gaza “el seu pre­sent i el seu futur estan en mans dels repre­sen­tants de Déu a la terra, no en mans del seu poble o dels seus habi­tants”. La mateixa acti­tud fata­lista, d'ine­vi­ta­bi­li­tat, que només con­tri­bu­eix a rea­fir­mar l'statu quo vigent a còpia de sumar més morts pales­tins i alguns d'isra­e­li­ans al con­flicte.

I és clar que, per damunt dels retrets i la dis­jun­tiva entre ter­ro­risme i ter­ro­risme d'estat, hi ha la pre­gunta que es feia el pro­fes­sor Bic­hara Kha­der arran de l'ope­ració Plom Fos con­tra Gaza del 2008-2009: “És nor­mal i moral que Israel ocupi i colo­nitzi ter­ri­to­ris pales­tins i àrabs des de fa 42 anys [avui 47] sense que això tre­gui la son a Occi­dent ni cridi l'atenció de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal?” De res han ser­vit les reso­lu­ci­ons del Con­sell de Segu­re­tat de Naci­ons Uni­des exi­gint la fi de l'ocu­pació i el retorn a les fron­te­res de 1967. De res ha ser­vit tam­poc la paciència pales­tina a l'espera de la cre­ació del seu propi estat, tal com pre­ve­ien els Acords d'Oslo (1993, 1995) pel maig del 1999 o setem­bre del 2000. Poc han donat de si les nego­ci­a­ci­ons dels dar­rers vint-i-cinc anys, quan avui assis­tim a una nova agressió con­tra la població de Gaza. I el més greu: de res han ser­vit els milers de vícti­mes pales­ti­nes per avançar en una solució justa i defi­ni­tiva del con­flicte. Tam­poc la por dels coets de Hamas ajuda a des­bros­sar el camí. En suma, s'han aca­bat impo­sant els argu­ments dels vio­lents, dels radi­cals i dels que es bene­fi­cien de la situ­ació actual.

Pot­ser el temps ja s'ha esgo­tat i no hi ha capa­ci­tat de reacció perquè pales­tins i isra­e­li­ans mirin el futur amb espe­rança i siguin capaços de des­bor­dar els dis­cur­sos fona­men­ta­lis­tes de Hamas i de la ultra­dreta isra­e­li­ana. Només així es podria tan­car un acord que exi­gi­ria con­ces­si­ons a les dues parts, però que, alhora, servís per garan­tir la pau i la segu­re­tat a tots dos sobre la base a la pròpia sobi­ra­nia de cadascú. D'altra banda, poc cal espe­rar d'una comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal que no ha reac­ci­o­nat a la nova onada de violència que s'abat sobre Gaza i que con­tem­pla impas­si­ble com els errors del pas­sat cris­tal·lit­zen avui en dues guer­res (l'Iraq i Síria) que ame­na­cen d'incen­diar tot el Pròxim Ori­ent.