3 minuts, 200 pàgines

“Com va la tesi doc­to­ral?”, vaig pre­gun­tar a un col·lega. “Bé, ja tinc mil pàgines escri­tes.” Vaig repri­mir la reacció que tenia a la punta de la llen­gua: “I què?” Una tesi no és més bona ni més dolenta pel gruix, però vaig veure que per al meu inter­lo­cu­tor les mil pàgines eren una bar­rera psi­cològica, com es diu ara. En el seu sub­cons­ci­ent les mil pàgines són un cer­ti­fi­cat d'alta sapiència, el llin­dar que separa una obra menor d'un opus maior. Tam­poc no li vaig dir que, si jo fos el direc­tor de la tesi, l'obli­ga­ria a reduir-la almenys a una quarta part.

En el ram de les lle­tres no hi ha l'hàbit d'estar-se de palla i anar al gra com en les ciències pures. La diva­gació i l'excurs ampul·lós són uns vicis sòlida­ment arre­lats que s'han anat tras­lla­dant a les esco­les. La tre­ba­lli­tis a què se sot­met els alum­nes de totes les edats ten­deix a la qua­li­fi­cació volumètrica, des de ben petits apre­nen a iden­ti­fi­car els tre­balls monogràfics amb una cursa per omplir, omplir i omplir pàgines, quan l'apre­nen­tatge del tre­ball intel·lec­tual i científic té uns altres objec­tius: docu­men­tació, síntesi, per­tinència, rigor, ordre, exac­ti­tud expres­siva.

Aquesta obsessió per les pàgines és per­cep­ti­ble en la lite­ra­tura. Si vosal­tres, amics lec­tors, escri­viu una novel·la, és molt pro­ba­ble que us pro­po­seu arri­bar a les dues-cen­tes pàgines. Un cop supera­des, la novel·la ja té el cos regla­men­tari, de la mateixa manera que l'estàndard de les cançons d'un disc és de tres minuts i el d'una pel·lícula, de cent minuts. Tot fals, falsíssim. A mol­tes novel·les hi ha epi­so­dis i capítols sen­cers sense suc ni bruc, mol­tes cançons repe­tei­xen el tema sim­ple­ment per allar­gas­sar-les i mol­tes pel·lícules tin­drien més tremp si es reduís el metratge a una hora. En canvi, els mis­sat­ges de Twit­ter obli­guen a la con­cisió i a l'enginy. Cent qua­ranta caràcters poden ser més eficaços que mil pàgines.