Verines del 94

Fa vint anys em van con­vi­dar a les tro­ba­des de Veri­nes (Astúries) pro­mo­gu­des per l'acadèmic de la RAE Víctor García de la Concha. És un filòleg de tarannà libe­ral que manté l'espe­rit del congrés de poe­sia de Segòvia de 1952 que va acos­tar intel·lec­tu­als espa­nyols i cata­lans, encapçalats per Dio­ni­sio Ridru­ejo i Car­les Riba. Els Encu­en­tros de Veri­nes tenen la mateixa vocació. Crec recor­dar que els cata­lans del 94 érem Carme Riera, Miquel de Palol, Maria Mercè Roca, Miquel Morey, Anna Maria Moix i jo. Entre els gallecs, hi havia Suso de Toro, quan encara no s'havia pro­nun­ciat tan fer­ma­ment a favor de la causa cata­lana.

Con­servo un record magnífic dels diàlegs for­mals i els infor­mals que em van per­me­tre trac­tar autors d'una gran vàlua. I recordo també la con­sistència de l'anti­es­pe­rit de Veri­nes. L'estre­lla va ser l'escrip­tor basc Jon Jua­risti. Va tri­om­far amb un anti­na­ci­o­na­lisme colèric que tras­pu­ava la fúria del con­vers. Jua­risti havia mili­tat a ETA, va pas­sar per Euska­diko Ezquerra i pel PSOE basc. Anys més tard, el PP li va pre­miar l'ardència jus­ti­ci­era –Jua­risti es defi­neix com a naci­o­na­lista espa­nyol– nome­nant-lo direc­tor de la Bibli­o­teca Naci­o­nal pri­mer i de l'Ins­ti­tuto Cer­van­tes després.

A Veri­nes del 94 vaig veure ben clar que els escrip­tors cata­lans piquem ferro fred quan apel·lem a la soli­da­ri­tat dels col·legues espa­nyols. En lloc de fer cos­tat a la llen­gua afe­blida per les dic­ta­du­res i d'un pre­sent fràgil en un con­text de glo­ba­lit­zació, rece­len –la paraula és molt suau– d'una part d'Espa­nya que s'auto­de­fi­neix com a nació, que vin­dica una iden­ti­tat cul­tu­ral i lingüística dife­ren­ci­ada. Els tòxics som nosal­tres, ofus­cats per un ideal tota­li­tari i etni­cista. No hi ha res que pla­gui més a l'intel·lec­tual espa­nyol que el català que diu sen­tir-se per­se­guit pels deli­ris iden­ti­ta­ris del cata­la­nisme. Fa vint anys era així. I en fa cent. I cent cin­quanta, etcètera.