Cartes a mà

Sot­me­sos a la tira­nia de la tec­no­lo­gia, recla­mem que tor­nin les car­tes escri­tes a mà. Som molts els gui­llats que supli­quem la res­ti­tució de la comu­ni­cació epis­to­lar. Hi ha qui s'il·lusi­o­nava amb l'arri­bada d'una carta –espe­rada o no. Solia lle­gir-la enmig de la pau d'un bosc a la tar­dor, o al sofà de casa davant d'una tassa de te fume­jant. No la lle­gia, de cap manera, men­tre cami­nava pel car­rer pro­vant de no topar amb cap fanal, en un sopar amb més gent o a cops de vibració en una reunió de feina. Les car­tes a mà no eren com el What­sapp i les altres xar­xes soci­als. Eren més ínti­mes, més pau­sa­des, més dig­nes dels poe­tes. No supo­sa­ven ni la mei­tat de malen­te­sos i, a més, tenien una pila d'avan­tat­ges. Pri­mer, no havies de con­tes­tar amb una sola mà men­tre ori­na­ves o et ren­ta­ves les dents. Neces­si­ta­ves un suport més gran que el pal­mell i, a sobre, era degut que no fos­sis manc. Podies ser mut, però manc, no. Segon, con­tes­ta­ves quan podies, quan tenies una estona per escriure tran­quil·lament a un recep­tor que, gens angoi­xat, no sabia quan li arri­ba­ria la res­posta. Però que, tot i així, no s'enfa­dava ni sos­pi­tava. Ter­cer, t'estal­vi­a­ves –si no eres un friki de collons– de posar-hi colo­rai­nes, folklòriques amb ves­tits ver­mells o cagar­ros som­ri­ents amb les pupil·les dila­ta­des. O, el que és pit­jor, caro­nes gro­gues obe­ses que mos­tres­sin el teu estat d'ànim després de cada paraula que escri­vies. Com per remar­car-te a tu mateix. Quart, tenies una penyora interes­sant de la per­sona que t'escri­via: una cal·ligra­fia que, si cre­ies una mica amb la gra­fo­lo­gia, podia fer-te ende­vi­nar com era la per­so­na­li­tat de l'escri­vent, el seu grau de cre­a­ti­vi­tat, el domini del llen­guatge, l'amor cap a la llen­gua i fins i tot la flaire que emmas­ca­rava el seu èter en el moment precís de l'escrip­tura (que podien ser minuts, hores o fins i tot dies). A les car­tes escri­tes a mà hi havia desit­jos a llarg ter­mini i records revis­cuts. El pre­sent se sus­pe­nia fins a fon­dre's. El temps de la carta era un temps abso­lut, mase­gat com un xiclet, tàntric. Si volem ser moderns de debò (ori­gi­nals i tren­ca­dors) hem d'escriure car­tes a mà. I, si pot ser, amb ploma.