La columna
Mart, bitllet senzill
Bas Lansdorp, un enginyer holandès de 39 anys, és el fundador de Mars One, un projecte el fi del qual és posar unes quantes persones al planeta Mart, el 2025. Els candidats finals seran elegits a partir d'una selecció de 660 semifinalistes ja triats, al seu torn, d'entre uns 200.000 voluntaris d'arreu del món. Alguns dels semifinalistes volen anar a Mart per accelerar les recerques –cada cop més interessants– del vehicle de la NASA. D'altres volen anar-hi per pura curiositat, cosa prou curiosa en si mateixa, atès que no en podran tornar pas (altrament, el projecte no seria físicament ni econòmicament viable). És a dir, tots els viatgers de Mars One moriran a 226 milions de quilòmetres del planeta on van néixer, després d'haver passat els seus últims anys de vida en uns barracons envoltats de vents forts de pols vermella i un ambient que consisteix exclusivament en monòxid de carboni. Com a única compensació, hi ha el fet que, a causa d'una força de la gravetat 60% menys forta que la de la Terra, les seves cares deixaran de tenir arrugues. Com és, doncs, que hi ha tanta gent que està preparada per deixar-ho tot per viure –i morir– a Mart? Una resposta possible ens l'ha donada la semifinalista Jan Millsapps, que tindrà 75 anys quan pugi al coet: en un article recent al New York Times, afirma –d'una manera que té unes clares connotacions espirituals– que per ella, personalment, aquest viatge serà “un pas endavant”. Potser alguns dels tripulants futurs es pensen, doncs, que aniran a parar a un cel paradisíac? Una mica com a la cançó (i videoclip) Marz (2010) de John Grant, en què Mart és presentat com un edèn eteri on podem retrobar-nos amb els nostres éssers estimats –els de la infància, sobretot–, que hi viuen feliçment. Una cançó, per cert, que m'agrada molt, segurament perquè m'evoca un lloc massa bo per ser real (què és el paradís, si no?). Dit això, en escoltar-la m'estimo més no deixar de tocar de peus a terra.
