Ciència, per a què?

D'aquí a un parell de set­ma­nes aco­mi­a­da­rem l'any, i és cos­tum fer reculls de notícies dels dar­rers dotze mesos. Fixem-nos en la ciència. Des de l'1 gener fins al moment en què escric aquest arti­cle, asse­gut en una sala del Cold Spring Har­bour Labo­ra­tory, a Nova York, on he vin­gut a fer una con­ferència sobre la meva recerca, s'han publi­cat més de 800.000 arti­cles científics (dos dels quals de tre­balls rea­lit­zats al meu labo­ra­tori), segons la base de dades del Nati­o­nal Ins­ti­tu­tes for Health dels EUA, una de les més com­pler­tes. De tots aquests tre­balls, només una minúscula fracció ha estat notícia als media. És lògic: només en les tro­ba­lles que són molt espec­ta­cu­lars hi han con­tribuït inves­ti­ga­dors o cen­tres de recerca pro­pers, o tenen una impli­cació directa en la nos­tra vida, aca­ben sent noti­ci­a­bles. Tan­ma­teix, la ciència i les seves apli­ca­ci­ons ama­ren el nos­tre dia a dia, molt sovint sense que en siguem cons­ci­ents.

Un altre cos­tum és dedi­car els anys a aspec­tes soci­als, cul­tu­rals, científics i tec­nològics con­crets. L'any 2014 ha estat l'any inter­na­ci­o­nal de la cris­tal·logra­fia i de l'agri­cul­tura fami­liar, i també l'any esta­tal de la bio­tec­no­lo­gia. En alguns col·lec­tius, la paraula bio­tec­no­lo­gia no té massa bona repu­tació. En la meva tasca al labo­ra­tori n'uti­litzo algu­nes eines con­cre­tes, i també l'explico en una assig­na­tura als meus alum­nes de la facul­tat. Tan­ma­teix, tots nosal­tres en gau­dim cada dia: mol­tes pro­ves sobre la qua­li­tat dels ali­ments o de l'aigua, tan necessàries per garan­tir la nos­tra segu­re­tat, tenen una base bio­tec­nològica, com també molts pro­ces­sos d'obtenció d'ali­ments deri­vats i de fàrmacs, alguns de molt habi­tu­als. No deixa de ser una para­doxa curi­osa.

Per què us explico tot això? Si la nos­tra vida és plena d'ele­ments científics, seria molt lògic que les deci­si­ons polítiques que hi tenen alguna cosa a veure comp­tes­sin amb asses­sors científics. Ja sabem que no sem­pre és així, com hem pogut com­pro­var amb la gestió que es va fer ini­ci­al­ment en el cas de l'Ebola, a Madrid. Per això va ser un motiu d'ale­gria quan l'any 2012 la Comissió Euro­pea va crear la figura de l'asses­sor científic, que va recaure sobre Anne Glo­ver, inves­ti­ga­dora espe­ci­a­lit­zada en bio­lo­gia mole­cu­lar i cel·lular de la Uni­ver­si­tat d'Aber­deen. Sem­blava, doncs, que les deci­si­ons polítiques de la UE que tin­gues­sin alguna cosa a veure amb la ciència es podrien pren­dre de manera infor­mada, que és com altra­ment s'hau­rien de pren­dre totes les deci­si­ons. Doncs bé, mal­grat la indub­ta­ble uti­li­tat i presència de la ciència, fa just un mes Jean-Claude Juncker, l'actual pre­si­dent de la UE, va deci­dir eli­mi­nar aquesta figura. Pocs dia­ris se n'han fet ressò.

Segons les notícies apa­re­gu­des en diver­sos media, espe­ci­al­ment angle­sos, que són els que més n'han par­lat, el motiu ha estat un seguit de car­tes que Gre­en­pe­ace, aquesta ONG dedi­cada a l'altra­ment tan necessària defensa medi­am­bi­en­tal, ha estat envi­ant a la Comissió Euro­pea, quei­xant-se de la uti­lit­zació de cri­te­ris científics per part d'Anne Glo­ver pel que fa al seu asses­so­ra­ment res­pecte a la regu­lació dels orga­nis­mes transgènics. Quins cri­te­ris hau­ria d'haver uti­lit­zat un científic per fer un asses­so­ra­ment científic? La res­posta de Juncker ha estat supri­mir aquesta figura. Veient l'enorme presència de la ciència en el nos­tre dia a dia, és sens dubte una decisió amb una forta càrrega d'hipo­cre­sia, que torna a dei­xar mol­tes deci­si­ons polítiques orfes d'un mínim d'asses­so­ra­ment científic exi­gi­ble.