Mobilitzats però incompresos

La gran mani­fes­tació de setem­bre del 2012 obre un període de mobi­lit­za­ci­ons a Cata­lu­nya sense pre­ce­dents. Lluny de defa­llir, els ànims dels cata­lans es rea­fir­men en cada nova con­vo­catòria. Totes, una vegada rere l'altra, xoquen amb la tos­suda indi­ferència, quan no menys­preu, de les auto­ri­tats espa­nyo­les.

El procés va aga­fant velo­ci­tat, gràcies a l'empenta de la soci­e­tat civil. El 25 de novem­bre del 2012 tenen lloc les elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Artur Mas, després de fra­cas­sar en l'intent d'asso­lir un pacte fis­cal per a Cata­lu­nya, demana durant la cam­pa­nya elec­to­ral una majo­ria àmplia per fer pos­si­ble el dret a deci­dir. El man­dat dels votants, però, no serà aquest. CiU perd 12 escons i es queda amb 50; ERC es con­ver­teix en la segona força política amb 21 dipu­tats (11 més que la legis­la­tura ante­rior) i Oriol Jun­que­ras en el cap de l'opo­sició; els soci­a­lis­tes encai­xen una dura der­rota, per­den 8 escons i es que­den amb 20; el PP en gua­nya un i queda amb 19 a tocar del PSC; ICV-EUiA expe­ri­menta un ascens nota­ble, pas­sant de 10 a 13 dipu­tats; Ciu­ta­dans té un crei­xe­ment espec­ta­cu­lar i tri­plica la seva repre­sen­tació –de 3 passa a 9 dipu­tats–, men­tre que la CUP fa la seva irrupció al Par­la­ment amb un magnífic resul­tat de 3 escons.

Les elec­ci­ons demos­tren que la majo­ria dels ciu­ta­dans donen suport a les for­ces que pro­mo­uen el dret a deci­dir, però envien el mis­satge que els par­tits hau­ran de recórrer el camí ple­gats. Artur Mas i Oriol Jun­que­ras tra­ven un pacte d'esta­bi­li­tat ini­ci­al­ment pre­vist per a tota la legis­la­tura. Els repu­bli­cans rebut­gen entrar a for­mar part del govern, però donen el seu suport als pres­su­pos­tos de la Gene­ra­li­tat i actuen com un fidel com­pany de viatge. El fet que ERC no se sumi al govern serà una font de con­flic­tes, perquè amplis sec­tors de CDC i Unió con­si­de­ren que els repu­bli­cans volen tots els avan­tat­ges de gover­nar sense patir cap de les con­seqüències, la prin­ci­pal el des­gast polític que gene­ren les reta­lla­des, fruit de les impo­si­ci­ons del sos­tre de dèficit del govern espa­nyol.

Sigui com vul­gui, CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP for­men un bloc polític dis­po­sat a posar-se d'acord en un mínim comú deno­mi­na­dor: con­vo­car una con­sulta no vin­cu­lant a Cata­lu­nya abans que acabi el 2014. Men­tre això no arriba s'han de cons­truir les estruc­tu­res d'estat que per­me­tran al país fer el salt quan arribi el moment. L'Agència Tri­butària Cata­lana és la més impor­tant, perquè és la que ha de recap­tar els diners neces­sa­ris per poder afron­tar la des­pesa pública durant els pri­mers mesos del nou estat, però no l'única. La Gene­ra­li­tat crea el febrer del 2013 el Con­sell Asses­sor per a la Tran­sició Naci­o­nal (CATN), un orga­nisme con­sul­tiu al qual s'encar­rega ela­bo­rar un seguit d'infor­mes, fins a divuit, per pre­pa­rar la tran­sició cap a un estat inde­pen­dent. El CATN enlles­tirà la feina el setem­bre del 2014. El
29 d'aquell mes la Gene­ra­li­tat pre­senta el Lli­bre blanc de la Tran­sició Naci­o­nal de Cata­lu­nya, cri­dat a ser el manual de pro­ce­di­ment per a la con­secu-ció de l'estat inde­pen­dent.

El 2013 hi ha con­vo­cats dos dels grans actes de rea­fir­mació naci­o­nal dels últims anys. El 29 de juny del 2013 90.000 per­so­nes omplen el Camp Nou a instàncies d'Òmnium Cul­tu­ral en el Con­cert per la Lli­ber­tat. Durant més de sis hores més de 400 artis­tes apor­ten el seu gra de sorra a un acte cul­tu­ral de caire rei­vin­di­ca­tiu que es con­ver­teix en un clam a la lli­ber-
tat i al dret a deci­dir. Més de 700.000 per­so­nes segui­ran el con­cert per tele­visió, que viurà el seu moment àlgid quan el públic de les gra­des cons­tru­eix un gegantí mosaic on es pot lle­gir “Fre­e­dom Cata­lo­nia 2014” i que ha estat pos­si­ble gràcies a l'apor­tació d'El Punt Avui.

Aquest acte és només el pri­mer plat. L'11 de setem­bre del 2013 l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana acon­se­gueix que més d'un milió i mig de per­so­nes es donin la mà en un recor­re­gut de 400 quilòmetres que uneix Cata­lu­nya de punta a punta, des del Pertús fins a Alca­nar. La mobi­lit­zació, que trans­corre sense cap inci­dent, recorda la Via Bàltica que el 23 d'agost del 1989 va unir Estònia, Letònia i Lituània per recla­mar la inde­pendència de les repúbli­ques bàlti­ques de la Unió Soviètica. Dos anys més tard, esde­ve­nien inde­pen­dents.

Men­tre que Cata­lu­nya donava una mos­tra de civisme i seny, a Madrid una dot­zena de per­so­nes d'ide­o­lo­gia ultra­dre­tana –entre ells mem­bres de Demo­cra­cia Naci­o­nal i de Falange Española– ata­quen la seu de la Gene­ra­li­tat a la capi­tal, el Cen­tre Blan­querna, cau­sen des­tros­ses i sac­se­gen i agre­dei­xen alguns dels pre­sents. El més greu de tot ple­gat són les expli­ca­ci­ons del minis­tre de l'Inte­rior, el català Jorge Fernández Díaz, al Congrés. El minis­tre jus­ti­fica que no hi hagués agents de poli­cia a la Blan­querna perquè “l'atac va ser ines­pe­rat i poc pre­vi­si­ble” i va voler
rebai­xar la gra­ve­tat dels fets
adduint que a Cata­lu­nya “també hi va haver inci­dents, es
van cre­mar ban­de­res i una imatge del rei d'Espa­nya”.

Aquesta és tota la valo­ració que des de Madrid es fa del que suposa la Via Cata­lana, a banda de la de la vice­pre­si­denta espa­nyola. Com ja va fer el 2012, Soraya Sáenz de San­ta­maría mini­mitza l'impacte de la mobi­lit­zació ciu­ta­dana tot apel·lant a la “majo­ria silen­ci­osa” que s'ha que­dat a casa. Val a dir que la Via havia de tenir con­tinuïtat en ter­ri­tori del País Valencià, cosa que va ser pro-hibida per la sub­de­le­gació del govern espa­nyol a Cas­telló.

De la Via Cata­lana del 2013 a la del 2014 hi ha un intens camí polític recor­re­gut: el desem­bre del 2013 els par­tits pro­con­sulta pac­ten la data i la doble pre­gunta; l'abril del 2014 dema­nen al Congrés el traspàs de com­petències per poder-la con­vo­car, cosa que no obte­nen; a Girona se cele­bren les jor­na­des Cata­lu­nya vol viure amb lli­ber­tat i dig­ni­tat, que entre d'altres coses reu­nei­xen bona part del movi­ment muni­ci­pa­lista a favor de la con­sulta gràcies a l'esforç de l'Asso­ci­ació de Muni­ci­pis per la Inde­pendència i l'Asso­ci­ació Cata­lana de Muni­ci­pis. Tot davant la pas­si­vi­tat de Madrid i la nega­tiva a reconèixer la demanda cata­lana.

L'11 de setem­bre del 2014 i de nou gràcies a l'empenta de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana i Òmnium Cul­tu­ral, 1.800.000 per­so­nes, segons xifres de la Guàrdia Urbana, omplen onze quilòmetres al llarg de la Gran Via i l'avin­guda Dia­go­nal, for­mant una gran V, d'ampli sig­ni­fi­cat: volem votar, victòria...
Si el 2013 el color de la riuada humana era groga, el 2014 és groga i ver­me­lla. Amb una capa­ci­tat d'orga­nit­zació enco­mi­a­ble i amb una dis­ci­plina inver­sem­blant per part dels par­ti­ci­pants la imatge que es pro­jecta al món és la d'un gegantí mural amb la senyera.

La res­posta del govern espa­nyol és cal­cada a la de l'11 de setem­bre del 2013. De nou per boca de la vice­pre­si­denta espa­nyola. “El govern [en referència a l'espa­nyol] és també el dels que es van que­dar a casa”, afirma. Un cop més, l'apel·lació a la majo­ria silen­ci­osa per des­le­gi­ti­mar una mobi­lit­zació que no es pot ocul­tar a ulls del món. El cap de llista del PP a l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, Alberto Fernández Díaz, cri­tica les xifres dona­des per la poli­cia local, les qua­li­fica d'“inver­sem­blants” i acusa l'alcalde con­ver­gent Xavier Trias de mani­pu­lar política­ment la Guàrdia Urbana. No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure. Ni més sord que el que no vol escol­tar el clam de tot un poble.