Pobra obra pública

Sense pre­jut­jar en cap cas la qua­li­tat de les obres públi­ques, sí que és cert que els models de con­trac­tació per la via de la con­vo­catòria pública amb pli­ques i pres­su­pos­tos a la baixa són, en si matei­xos, molt arris­cats per la cor­re­lació entre preu i qua­li­tat. Sabem que les bai­xes són esti­mu­la­des, més ara, per la migra­desa de les finan­ces locals i pel model de con­trac­tació d'obra que no dis­posa d'indi­ca­dors clars sobre la teme­ri­tat de la baixa. Alhora, s'hi afe­geix un ele­ment curiós: les millo­res pro­po­sa­des. En defi­ni­tiva, s'esti­mula la baixa subs­tan­ci­osa que voreja la teme­ri­tat i alhora, sor­pre­nent­ment, es valo­ren les millo­res pro­po­sa­des. Molts ens pre­gun­tem si no fóra millor que els cos­tos de les millo­res, que no sem­pre tenen a veure amb l'obra con­cur­sada, s'incor­po­res­sin a la qua­li­tat de l'obra motiu de con­curs i al cost final. Això, a la pràctica, redui­ria els modi­fi­cats i l'incre­ment del cost, que poc tenen a veure amb la qua­li­tat. És força habi­tual que la cer­ti­fi­cació de l'obra fina­lit­zada suposi que el seu baix cost es mul­ti­pli­qui per un coe­fi­ci­ent que acosti el preu final al cost real. Vaja, que no sé com encara sur­ten bé mol­tes de les obres públi­ques que es fan als nos­tres pobles i ciu­tats si ens ate­nim a les con­di­ci­ons en què s'efec­tuen. I les empre­ses no esco­lli­des, no diuen res?

La dar­rera decepció la tenim al cen­tre cívic de Ridaura, a la Gar­rotxa, premi FAD que ni ha estat fun­ci­o­nal ni de la qua­li­tat que s'espe­rava. L'alt cost del seu cons­tant man­te­ni­ment i de les repa­ra­ci­ons n'han fet invi­a­ble la con­tinuïtat. Ara ja es parla d'ender­roc. Això és un petit exem­ple de la rea­li­tat que molts ciu­ta­dans sols conei­xem per la premsa. Sobta que, en un moment en què la pre­sumpta mala gestió dels poders públics és motiu de delicte, no ho sigui, també, l'actu­ació dels autors d'unes obres que al final se sufra­ga­ran amb les min­ses eco­no­mies dels ciu­ta­dans. I, d'això, o no se'n parla o se'n parla poc. No se'n deri­va­rien res­pon­sa­bi­li­tats? La magnífica Facul­tat de Dret de la Uni­ver­si­tat de Girona, pocs anys després de ser inau­gu­rada, va haver de refer les esca­les de pedra que donen accés a la façana prin­ci­pal perquè es van anar esquar­te­rant, peça per peça, amb motiu del fred i les glaçades. El car­rer Santa Clara de Girona es va haver de recons­truir per la tren­ca­dissa de la pedra que pavi­menta la calçada. Mol­tes obres del pla de bar­ris s'han hagut de refer per la mateixa raó: pavi­ment prim de pedra que no suporta el pes dels vehi­cles. El car­rer Pare Claret de Girona i el car­rer de l'Hos­pi­tal a Sant Feliu de Guíxols, per exem­ple, són una evidència de la baixa qua­li­tat exe­cu­tiva. L'ins­ti­tut de Sant Feliu de Guíxols n'és un altre exem­ple. Al final, es miri per on es miri, tot va a càrrec del con­tri­bu­ent. I, vist això, què podem exi­gir? En pri­mer lloc, cal exi­gir res­pon­sa­bi­li­tats als dis­se­nya­dors, arqui­tec­tes, exe­cu­tors i empre­ses de cons­trucció. En segon lloc, han d'assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats aquells polítics que ela­bo­ren les bases de les con­vo­catòries, conei­xe­dors que hi haurà bai­xes pres­su­postàries que atemp­ta­ran con­tra la qua­li­tat de l'obra sense apli­car-hi mesu­res de con­trol. En ter­cer lloc, cal dema­nar expli­ca­ci­ons a alcal­des i regi­dors que per­me­ten aques­tes bai­xes i tole­ren els modi­fi­cats de l'obra i els aug­ments pres­su­pos­ta­ris “no pre­vis­tos” que l'enca­rei­xen nota­ble­ment. Fora de casa, Sacyr i Cas­tor són exem­ples de la falta d'estètica, de moment, en el que és l'ús dels diners públics. Pobra obra pública i pobres de nosal­tres si no ho cor­re­gim!