El català té bon mercat
a fills de parelles lingüístiques mixtes
o castellanoparlants
“El castellà mana als carrers de Barcelona”: aquest és el titular que el diari El Punt Avui va publicar el 14 de gener a partir de l'Estudi sobre la presència de les llengües en les converses al carrer (Barcelona 2012), fet per la direcció general de Política Lingüística i el Centre de Normalització Lingüística de Barcelona, que revela que un 29,5% de les converses als principals eixos comercials són en català. Ara bé, ¿ens hem de quedar només amb aquesta dada per fer una radiografia completa com a resposta a si s'utilitza prou el català al carrer?
Sempre recordaré l'article de Quim Monzó publicat el març de 1991 al Diari de Barcelona. D'això ja fa 24 anys, quan encara no disposàvem de l'Enquesta d'usos lingüístics de la població (EULP) i només teníem dades sobre el coneixement del català. L'escriptor cita de memòria que el 90% declarava entendre'l, però en canvi molta gent se sorprèn que curiosament es trobin sempre pel carrer amb el 10% que no l'entén. Monzó qüestiona, per tant, el grau de fiabilitat de la resposta, aspecte al qual hem d'afegir l'actitud segons els àmbits d'ús.
Per entendre la realitat d'un país d'una manera general i respondre amb prou coneixement de causa a l'ús del català al carrer, per exemple, cal relativitzar les dades i també contrastar les que són menys bones amb les que ho són més.
És evident que l'estudi que hem esmentat al principi no representa una dada gaire bona respecte a l'ús de la llengua als carrers de Barcelona (11 itineraris de 36 vies urbanes de tots els districtes de la ciutat): la majoria de converses observades eren en castellà (un 58,3%) i un 12,3% en altres llengües, si més no amb dades absolutes. En canvi, i ara contrastem, Gràcia i travessera de les Corts són dues zones on hi ha més converses en català que en castellà. Una altra dada positiva és que el català guanya parlants en la transmissió de pares a fills de parelles lingüístiques mixtes o castellanoparlants.
Segons l'EULP 2013, un 8,6% de la població a Catalunya que sap parlar català continua parlant en aquesta llengua quan algú se li adreça en castellà, però augmenta a les comarques centrals, que és d'un 23,2%, o a l'Alt Pirineu i l'Aran amb un 20,7%. Malgrat que encara són debilitats en l'ús, sabem també que el català és la llengua habitual majoritària en cinc dels vuit àmbits territorials de Catalunya. I si ens enfilem a l'arbre més alt per veure l'amplitud del bosc, sabem també que el català és la novena llengua d'Europa, amb uns 10 milions de persones que el parlen, que és la 19a més usada a Twitter o que hi ha més de 20 canals de televisió i més de 100 emissores de ràdio.
És evident, però, que encara tenim sectors deficitaris, com ara l'etiquetatge, el cinema o la justícia, i també que històricament patim un greuge legislatiu: el coneixement del català només és un dret (el castellà, un deure), malgrat que el català, per exemple, és un “patrimoni cultural que ha de ser objecte d'un respecte i una protecció especials”. Però en el dia a dia, ¿on és aquest reconeixement constitucional?
No podem focalitzar només les dades menys bones, com tampoc només les dades excel·lents. Ens cal ponderar aquest gran ventall de la realitat per concloure que el català, més que no manar als carrers de Barcelona, dirigeix una orquestra amb una gran riquesa de registres que projecten dades més que esperançadores per a la llengua i la cultura catalanes.
