Opinió

el defensor del lector

Igualtat o quota

El problema de la igualtat home-dona està molt present entre els responsables del diari

No sé quant de temps encara n'hau­rem de par­lar. Es comenta molt, jo diria que gai­rebé tot­hom està d'acord que la dona sem­pre ha estat dis­cri­mi­nada i que cal nor­ma­lit­zar la situ­ació. Però a l'hora de la veri­tat tots fallem. Hi ha un lec­tor de Bar­ce­lona que té la paciència de sumar el nom­bre de dones que sur­ten quan el diari fa alguna enquesta. Crec que el diari algun dia haurà de crear una con­de­co­ració per als lec­tors que amb la seva fide­li­tat aju­den a evi­tar la rutina i ens tre­uen la pols. Bé, aquest lec­tor em comenta una cosa que ja sabem: d'igual­tat, res de res. Sense anar massa lluny, en la Presència del 8 de febrer, en una enquesta sobre la segu­re­tat, es va pre­gun­tar a 15 per­so­nes: hi havia 14 homes i una sola dona. D'això se'n diu per­dre per gole­jada. Des d'un temps cap aquí jo també tinc el vici de fer números, i puc asse­gu­rar que de moment sem­pre gua­nyen els homes. I el mateix passa en la soci­e­tat. Mari­bel Zamora, pre­si­denta de la Fede­ració Cata­lana de Volei­bol, deia a L'Espor­tiu: “No hem de ser una quota.” I la Júlia Gar­riga, juga­dora de bàsquet de l'Uni Girona afir­mava que “la igual­tat no es veu per enlloc”. He de dir que el pro­blema està molt pre­sent entre els res­pon­sa­bles del diari. Fa pocs dies, en una reunió del con­sell edi­to­rial pre­ci­sa­ment aquest tema estava en un punt de l'ordre del dia. Aquí l'Església catòlica hi ha fet molt mal. Des d'aque­lla època que les dones havien d'anar cober­tes per una man­te­llina per entrar al tem­ple, fins a la pro­hi­bició d'exi­gir càrrecs impor­tants dins de l'orga­ni­grama eclesiàstic. Si es pogués fer des­a­parèixer aque­lla imatge de la con­sa­gració de l'altar de la basílica de la Sagrada Família en què les mon­ges només van actuar per nete­jar la pedra de l'altar de l'oli que s'hi havia escam­pat... El que queda clar és que hi ha molta feina per fer tot i que, si volem ser opti­mis­tes, podem mirar l'Església d'Angla­terra amb les seves bis­bes­ses. Ha cos­tat, però ho han acon­se­guit. Estem en plena cam­pa­nya elec­to­ral per a les muni­ci­pals. Es nota una pre­o­cu­pació dels par­tits per posar el major nom­bre pos­si­ble de dones en les seves can­di­da­tu­res. Es nota fins i tot que hi patei­xen. I també s'ha gua­nyat força: Déu n'hi do les alcal­des­ses que ja tenim. Encara que sigui només per pura coin­cidència, visc una part de la meva vida en un poble on hi ha alcal­dessa, i curi­o­sa­ment als dos pobles veïns també. Parlo de la Tallada, Ver­ges i Ultra­mort. Sem­bla, però, que aquest trio no durarà gaire. Què hi farem.

Què passa a Veneçuela?

L'amic Jordi Pla­nas, de Girona, un llui­ta­dor segu­ra­ment com no n'hi ha un altre pels drets humans arreu del món, i en par­ti­cu­lar a l'Amèrica del Sud, m'envia una llarga carta en què es queixa del trac­ta­ment que el diari va fer el 13 de febrer pas­sat de la situ­ació a Veneçuela. Segons en Jordi, tots els dia­ris estem mani­pu­lats pels bancs i pels Estats Units. Lla­vors, segons ell, les infor­ma­ci­ons són total­ment sub­jec­ti­ves. He de reconèixer, Jordi, que una part de la teva vida l'has pas­sat picant pedra en aquests països, que fins i tot has arri­bat a esti­mar, i et sap greu quan les notícies que es donen no res­po­nen a allò que tu has vis­cut molt de prop. Nosal­tres ho vivim més de lluny, tot i que sem­pre mirem que arri­bin cròniques de per­so­nes que tre­ba­llen al mateix país. Ja saps, a més, que el nos­tre diari és bàsica­ment comar­cal, i per tant les infor­ma­ci­ons que donem de Món són més aviat min­ses. Però tens raó que encara que sigui poc ha d'estar ben con­tras­tat. Ara, també m'agrada ser clar: ningú no té tota la veri­tat, perquè tot­hom veu la cosa segons la ullera que es posa. Les revo­lu­ci­ons a l'Amèrica del Sud en gene­ral han estat molt posi­ti­ves per treure's del damunt les grans oli­gar­quies que han manat en forma de dic­ta­du­res molt dures. Estic segur, Jordi, que tu que conei­xes el diari saps que sem­pre hem tren­cat una llança a favor dels explo­tats i, per tant, dels gover­nants que han inten­tat posar fi a situ­a­ci­ons de desi­gual­tat i pobresa a les quals han por­tat governs sense escrúpols, que només han mirat pels seus interes­sos i per la seva but­xaca. Deixa'm dir, però, Jordi, que els que tu conei­xes i valo­res no sem­pre deuen fer les coses per­fec­ta­ment. En una paraula, l'objec­ti­vi­tat no exis­teix, encara que s'ha de pro­cu­rar acos­tar-s'hi al màxim pos­si­ble. Acabo, Jordi. Jo diria que els dia­ris no som tan venuts com tu creus, tot i que sem­pre hi ha con­di­ci­o­na­ments. Jo he estat direc­tor i no recordo una sola vegada que m'arribés cap con­signa de cap mena. Per tant, nor­mal­ment, és més pro­blema de punts de vista i que no en sabem més. No et diré que els grans mit­jans de ben segur estan força més mani­pu­lats que els petits. Per això jo sem­pre m'he ale­grat de tre­ba­llar en un diari comar­cal. M'he sen­tit molt més lliure.

I ara, l'anècdota

En Vicenç Tierra, que pel que diu deu ser de Bar­ce­lona, m'envia un cor­reu
i m'explica que pas­se­jant amb la seva esposa Alícia, aquesta es va ado­nar
que l'esta­tu­eta de Sant Jordi que pre­si­deix la façana del Palau de la Gene­ra­li­tat din­tre de la seva petita semi­fornícula estava bruta i dei­xada com no mereix un ele­ment que repre­senta
la iden­ti­tat i la història de Cata­lu­nya. També les coses peti­tes són impor­tant. Espero que ho lle­geixi algú que hi pugui posar mà. Gràcies, Vicenç, i a “la visió perifèrica impres­si­o­nant” de la teva
dona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia