Sense drets

La set­mana pas­sada totes les tele­vi­si­ons varen reco­llir la imatge d'un nen giha­dista de 12 anys que matava d'un tret (i rema­tava amb qua­tre bales més) un àrab isra­elià acu­sat de ser espia. Aco­llint-se als drets del menor, algu­nes cade­nes varen pixe­lar la cara de l'exe­cu­tor. Quin eufe­misme més mal entès i per­vers! Pen­sen de veri­tat que, en aquest cas, és el menor a qui hem de pro­te­gir? O ens hem de defen­sar tots ple­gats d'aquest infant assassí, radi­cal i abduït sota unes con­sig­nes malèfiques i dogmàtiques que és i serà, si no s'hi posa remei, un perill per a la nos­tra (que trist escriure “nos­tra”) soci­e­tat tota la seva vida? Hem de sal­va­guar­dar la iden­ti­tat d'un indi­vidu (petit o no) que el que vol, i pel que se'l pre­para dia a dia, és ani­qui­lar els que no com­bre­guen amb la seva fe? Hem de pre­ser­var la cara d'aquesta cri­a­tura que mai més serà inno­cent i que el que busca amb aquest vídeo és, pre­ci­sa­ment, fer difusió del cruel crim que està per­pe­trant?

La imatge posa els pèls de punta i fa refle­xi­o­nar sobre alguns dels pilars del món civi­lit­zat que aquesta barbàrie està fent tron­to­llar. Bases tan clares i fona­men­tals com són la infància i el res­pecte per la vida dels altres, que hau­rien de ser into­ca­bles i res­pec­ta­des sota qual­se­vol cir­cumstància, des­co­brim, amb hor­ror, que han dei­xat de tenir cap valor en si matei­xes.

Veient les imat­ges dels exèrcits de nens ensi­nis­trats i uti­lit­zats com a com­ba­tents, t'ado­nes que el pit­jor de tot ple­gat és la constància que això no hi ha cap gestió diplomàtica que ho pari. Que aquests infants sol­dats no tenen camí de retorn. Que hem arri­bat tard. Que nosal­tres no els podrem recon­duir perquè no hi acce­di­rem mai més. Que cada cri­a­tura és una bomba en si mateixa. Que cada ment i cri­teri diri­git i alliçonat és una lamen­ta­ble taca d'oli intran­si­gent, peri­llosa i cri­mi­nal per a tot­hom.

Fa un any el púber homi­cida es deia Ryan, vivia a Tolosa, anava a l'escola Les Ver­ges i era, segons els seus mes­tres i com­panys, “ado­ra­ble i tran­quil”.

Tot ple­gat encara fa més basarda.