El «cas Millet»

El 10 de gener del 1993, Presència publi­cava l'entre­vista que jo li havia fet uns dies abans al senyor Fèlix Millet. Han pas­sat setze anys i mig des d'ales­ho­res, i sem­bla que, amb aquest llarg lapse de temps, alguna cosa ha can­viat. En un moment del diàleg, li vaig comen­tar: «El llo­guer de la sala deu for­mar part dels plans de super­vivència de l'Orfeó i del Palau», i Millet em va res­pon­dre: «Home, és clar, d'això vivim! I a Europa només hi ha dues sales, la Pleyel, de París, i la nos­tra, que puguin viure sense ajut ins­ti­tu­ci­o­nal. A l'Estat espa­nyol, per exem­ple, no hi ha cap més audi­tori capaç de sub­sis­tir sense sub­venció ofi­cial. Això no vol dir que nosal­tres no donem la ben­vin­guda a qual­se­vol ajut que ens arribi de fora, evi­dent­ment.» Pel que acaba de sor­tir a la llum, per la mag­ni­tud de l'escàndol que la justícia està inves­ti­gant, haig de supo­sar que del 1993 fins ara mateix la forma de finançar-se el Palau de la Música ha expe­ri­men­tat algu­nes modi­fi­ca­ci­ons subs­tan­ci­als. Més que res, perquè costa de creure que sense sub­ven­ci­ons ofi­ci­als, és a dir, sense rebre diners de les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques, es parli tan ale­gre­ment dels mili­ons d'euros que hau­rien estat fur­tats al patri­moni cre­matístic del Palau. Millet em deia: «La nos­tra Fun­dació aporta a la cul­tura, a la música, entre una cosa i una altra, cinc-cents cin­quanta mili­ons de pes­se­tes –uns 3,3 mili­ons d'euros–. Que Déu n'hi do per una situ­ació econòmica difícil, amb una llei de mece­natge més aviat minsa i amb pocs ajuts...» Bé, ja res no és el que era, ni al Palau de la Música ni al món sen­cer. I dic «al món» pels afers ban­ca­ris que tots conei­xem i tots patim. En cadas­cun dels casos, s'ha denun­ciat la falta de con­trol i de super­visió dels movi­ments finan­cers, irre­gu­lars de totes totes, cau­sants de sono­res i tràgiques dis­bau­xes. Ara bé, també és cert que si les males pràcti­ques bancàries han enfon­sat empre­ses que sem­bla­ven indes­truc­ti­bles, el Palau de la Música, afor­tu­na­da­ment, segueix fun­ci­o­nant amb abso­luta nor­ma­li­tat, com si res no hagués pas­sat.