Dolor, rancúnia i ràbia

S'ha dit de tot. S'han fet totes les con­jec­tu­res pos­si­bles. S'han ana­lit­zat tots els moments pre­vis i durant la tragèdia de l'avió que Andreas Lubitz va fer esta­ve­llar con­tra els Alps fran­ce­sos. S'ha ana­lit­zat, des de múlti­ples pers­pec­ti­ves, el per­fil d'aquest copi­lot assassí que, sense dub­tar ni un moment, va man­te­nir la seva volun­tat, per­so­nal i intrans­fe­ri­ble, de suïcidar-se con­ver­tint-se en un menys­pre­a­ble assassí múlti­ple.

A diferència de les bom­bes i els morts (per dir un lloc d'inne­ga­ble actu­a­li­tat) del Iemen (n'hi ha cada dia molts i molts), aquesta tragèdia se'ns fa molt pro­pera. Els sen­ti­ments de tris­tesa, pèrdua i dolor ens són molt comuns. D'una manera o altra coneixíem de referència l'empresa, l'amic o algú vin­cu­lat amb els pas­sat­gers d'aquell maleït vol.

Se'ns fan nos­tres les llàgri­mes dels fami­li­ars. Ens per­tany el sen­ti­ment d'angoixa i deso­ri­en­tació d'aquells pares que, a l'aero­port de Düssel­dorf, espe­ra­ven l'arri­bada de l'avió en què tor­na­ven els seus fills després d'haver fet un inter­canvi acadèmic. Feia una set­mana que no els veien i, situ­ats davant la barana de les Arri­ba­des, volien veure'ls sor­tir i abraçar-los per seguir com­par­tint amb ells la quo­ti­di­a­ni­tat de la vida. Però l'avió no arriba. L'avió des­a­pa­reix de les pan­ta­lles. L'avió s'ha esta­ve­llat i no en queda res.

Quina por, quina pena, quin dolor al pit i quina manca d'aire quan pen­ses que han mort i que tu no hi has pogut fer res. Ni aco­mi­a­dar-te. I quina ràbia, quin odi i quina rancúnia quan saps que no ha sigut un acci­dent. Algú, gratuïtament i per decisió pròpia, ha esta­ve­llat el vehi­cle que li havien enco­ma­nat i en què tants fills, pares, marits, ger­mans i avis viat­ja­ven.

De la pèrdua d'algú esti­mat per acci­dent deu ser (si pots acon­se­guir-ho) molt i molt difícil refer-te. De la mort dels teus per un acte suïcida, la ira, el res­sen­ti­ment i la còlera no deu des­a­parèixer mai.

Enfa­dar-se amb el món no porta enlloc però, a vega­des, per seguir res­pi­rant només pots estar en guerra per sem­pre més.