Un exorcista a cada platja

Man­tinc viu en el record un comen­tari sobre els banys de mar que em va fer un amic caçador, amant dels gorgs del Ter i dels sal­tants d'aigua del Fre­ser. –“Doncs no ho sé, tu, perquè el cas és que has d'apar­car molt lluny, i quan arri­bes a la platja, t'hi escal­des els peus, la sorra no te la treus de sobre, et ros­tei­xes de valent i quan vas a remu­llar-te, cony... l'aigua és salada!” Bé, pas­sats trenta-cinc anys d'aque­lla con­versa, he de dir que un dia a la Costa Brava avui ja no el valo­ra­ria amb espe­rit tan posi­tiu. I és que ell dei­xava la marina abans de fer-se fosc, que és quan sur­ten a picar els de les hava­ne­res. Em pre­gunto com s'hagués defen­sat d'una gui­tarra que t'esta­bor­neix relle­pant acords i d'unes lle­tres que et dei­xen més bal­dat que el den­gue. Bé, sí, hi ha el rifle d'anar al sen­glar, però i què? Se'n trau­ria un de sobre i li'n vin­drien tres més... Faré una cosa: demà l'acom­pa­nyaré nova­ment a la platja. És clar que no hauré d'espe­rar pas al ves­pre perquè es faci càrrec de com ha empit­jo­rat la cosa. Apar­ca­rem (pagant) i car­re­ga­rem estris i cabas­sos. Caram, pot­ser no es quei­xarà, dirà que no pesen gaire. A més, la sorra ja no li escal­darà els peus perquè s'ha resig­nat a dur les sandàlies de tires. Sí, home –em dirà–, és clar que l'aigua con­ti­nua sent salada, però el nivell de natació ara és molt supe­rior i ja no vaig a glop per braçada. Espera't, jo que pen­saré... Ja estendràs la tova­llola per jaure i escol­tar el vaivé de les ona­des. Ja m'ho ima­gino. Què, bé, rela­xat? Doncs au, aquí les tens! Pic, pac, pic, pac, pic, pac... El parell de bèsties demoníaques que sem­pre saben a quina platja aniràs per plan­tar-se davant teu, a l'hora justa, amb les pales i la pilo­teta... Si us plau, algú li podria dir quina llei uni­ver­sal fa que dues cri­a­tu­res adul­tes, no necessària­ment afec­ta­des pel tras­torn obses­siu-com­pul­siu, dos cris­ti­ans que podrien estar nedant, con­ver­sant, lle­gint, badant o fent-se el boca a boca, sen­tin la neces­si­tat de situar-se a trenc d'onada i començar, dali que dali, amb la maleïda pilo­teta? El meu amic anirà a dir-los que parin. Error fatal: els malig­nes dei­xa­ran les pales, ani­ran a bus­car la gui­tarra i, sense espe­rar el cap­ves­pre, me'l ros­ti­ran amb el Bar­quito de nácar. No sap que són els matei­xos dia­bles i que no tenen pie­tat.